Vicent Andrés Estellés, Narcís Comadira, Josep Sebastià Pons: poesia i menjar per quan deixàvem de ser infants.
Es presenta l´obra “Quan deixàvem de ser infants”, de Gemma Pasqual, sobre al vida de Vicent Andrés Estellés, amb adaptació dle text i direcció de Martí Crespo.
La poesia dels sabors
JOSEP SEBASTIÀ PONS, VICENT ANDRÉS ESTELLÉS I MIQUEL MARTI I POL
Aquests tres poetes- un de la Catalunya del Nord-, l’ altre del País Valencià i el tercer del Principat són, en la nostra lírica, segurament, els qui més s’ han interessat pel tema del menjar. Estem parlant de l´ obra poètica, no del fet que un poeta- com pot ser el cas de Josep Piera o el de Narcís Comadira- escriguin un llibre de notes gastronòmiques, baldament siguin obres molt interessants. Però els poetes també són d’ eixe món, i al llarg de totes les èpoques, ha utilitzar referències culinàries, sigui en forma de descripció, al.lusió, metàfora o fins i tot peça lírica dedicada a un plat. La nòmina és abundant: d’ Homer a Ateneu de Naucratis, de Jaume Roig a l’ Arcipreste de Hita, de Frederic Mistral a Jacint Verdaguer o Teodor Llorente , fins a Pablo Neruda i, en un ordre de coses ben diferent, esmentem també el Miguel Hernández de la “Nana de la cebolla” o el Josep Carner de “Els fruits saborosos”. I si hi incloem les delícies del vi, la nòmina encra s ‘allarga i, fins i tot podem rescatar , sorprenentment, poetes perses islàmics. Tornant a Sebastià Pons, Andrés Estellés i Martí Pol, a part del seu diferent origen geogràfic, en destaca , en la seva poesia sobre el menjar, l´ enorme diferència de registres. Nostàlgic i evocador el peta rossellonès, adult i desfermat el valencià i volgudament simple i infantil el català, heus aquí com la lírica es posa al servei d unes evocacions culinàries potents i meditades. Fruits i paraules de la terra El poeta nord-català parla abundantment del menjar en la seva prosa, on s’ hi inclou un preciós “Elogi de nostra cuina” on , des d’ Angulema, evoca el Rosselló natal amb l’ enyor reflectit en les seves viandes i plats. Productes i plats li serveixen alhora per evocar la terra- ja que la cultura francesa n’ ha desterrat productes propis, tècniques i plats- o per parlar en clau humorística de personatges populars- una tradició molt rossellonesa- recordem Un Tal, per exemple- però també valenciana. Servar la llengua, els seus mots, és també conservar la terra, els seus productes. Joan Cayrol també ho farà. La poesia encara és més explícita. La flaire, el gust i el regust, la terra, el pas del temps i les estacions, la infància, el poble, els pagesos i les pageses apareixen en forma d’ un tast o unes olors delicioses: “Tasta la carn embalsamada/del préssec de Sant Jaume, honor del Riberal”, ens diu a El pou de casa, mentre que a les Corrandes escriu que “Del meu poble seu el goig/a l’ estiu figues negretes”. L’ enyor d’ una infància idealitzada sura a “Quan eres infant”, on evoca “el préssec, la figa ensucrada/el muscat negre o de llum d’ or/que donaven a la mainada”. Però no solament de muscat ens podem regalar: “Un bon porró m’ han deixat/ de garnatxa vellutat” (Roses de tardor). A vegades el recompte nostàlgic i enyoradís ens retorna al paradís perdut de les fruites i la llengua pròpia- prohibida i perseguida per França- que atorga un nom precís a cada mena de fruit. “l’ oliva pomal, l’oliva menuda/ la guana, la llisa i la bequeruda/i la mosselluda i la sequellina” (alguns d’ aquests noms els he retrobat en el meu propi record, com a nascut en un medi rural). Fruites saboroses, però també llaminadures casolanes: “De la bunyeta que hom arruixa/ d’ un raig de mel/ a la cirera i a la maduixa/ diu que el delit baixa del cel” (La rosa i el poal). Les bunyetes són una mena de crespells o orelletes que es fan a la Catalunya Nord per Setmana Santa. Com altres poetes catalans- per exemple, J. V Foix-, també evoca el Nadal a través de les seves menges,llepolies o fruits secs:”duen formatge/blanc com gebre en el sarró,/ un desc de figues/ ous i olives de l’ oliu” (L’aire de Núria).Desc – i la forma femenina, desca- és panera, i oliu olivera. Cal dir, no obstant, que mentre en el poeta nord-català la vivència i el record són reals, en J.V. Foix, els llamins evocats són una evocació literària i històrica. Igualment, sap associar la vinya i la caça a El matí de Sant Roc (un sant d’ origen occità, molt venerat pels catalans): “Anem a Garriga, que és dia manat/a mirar el raïm si haurà verolat/ i si per les feixes la perdiu voleja”. Brafades de sexe i rots de llimonada Vicent Andrés Estellés inclou els menjars d’ una manera gairebé visceral en la seva poesia, no solament en forma d’ imatges o metàfores, sinó que glosa- a vegades amb una inusitada potència i erotisme, parlant en primera persona- certs menjars, especialment al Llibre de meravelles (1971), on hi alenen “les brafades de sexe i rots de llimonada”, esdevinguts en colpidor material poètic: “El plat de criadilles bullides, un arròs/ amb dos fulles de ceba, tants d’ homes presoners./ L’han condemnat a mort. Té tres penes de mort”. La ceba, menjar de llauradors i menestrals, és de nou evocada en una albada: “Les tristeses i les alegries/ el vi i el sou escàs/ la ceba crua aixafada/ amb un colp de puny” : no es tracta de cap imatge o metàfora, sinó de la descripció realista d’ un menjar que també feien els pagesos catalans, la ceba al cop de puny. Hi insisteix de nou, com a signe de pobresa i acolliment “T’ hem donat allò que teníem,/la cullera coixa de fusta/ i la ceba crua i el pa” (Lletra). El poema numero 14 de Recomane tenebres expressa el contrast del mestre “patriota” i la dolorosa realitat”…O el record del teu fill/ tot ho endolceix o bé ho esglaia,Menges/ arròs amb bledes i una ceba crua”. Els menjars d’ hostal i restaurant també són evocats: “Prèviament he sopat, sòbriament,/ alguns caragols amb un suquet picant,/ o també allò que hom diu un all i pebre” (Ora marítima). L’all i pebre d’ anguiles- plat que agradava molt Joan Fuster, i que en convidava, al restaurants, als seus convidats- és típic , fet amb anguiles, al Palmar, a l´ Albufera de València, tot i que també s’ en fan de cabrit, ànec, pollastre, etc. El poeta ja havia parlat d’ aquest plat al diari “Las Provincias”, on hi col..laobrava sota el pseudònim de ”Roc” amb poemes sobre el menjar més lleugers i circumstancials. “En este temps d’ Albufera/ voldria evocar també/ l’all i pebre del Palmar” (7.4.1971). O: “Tornen les gents que l´estiu féu fugir de la ciutat/…en el record queda el riu i el passeig i l’ ensalà” (10.9.1959). I confessa, irònic: “Me’n vaig anar al Saler/ a fer-me una paelleta/ que encara que sóc poeta/ lo primer és lo primer” (29.9.1959). Els saborosos plats valencians, casolans i populars – i no els de sofisticades taules de restaurants, que sovint solen glosar els poetes-, apareixen al Mural del País Valencià : “El pimentó amb tonyina dins/ la cassola de fang, eixíem/ molt matiner de Burjassot”. Anaven amb el carro amb el fanal encès, amb els seus pares al pelegrinatge anual a Sant Miquel de Llíria- evocat en poemes de la fecunda premsa satírica en català d’ abans de la guerra, com “La traca”, per la paella que s’ hi feia la pla. Insisteix en aquest suculent “mullador”- per sucar-hi pa- a Recomane tenebres: “que prenien la fresca o bé sopaven/ un entrepà de pimentó amb tonyina”. Aquest plat suculent, anomenat també titaina, és un dels referents de la cuina llauradora i urbana dels valencians. I els entrepans dels llauradors- paraula valenciana, ben viva- hi són tan corrents, a l’ hora de l’ “esmorzaret”, com el “blanc i negre” (de botifarra de ceba i llonganissa o salsitxa, tot junt en bicolor composició) fins a l’ insòlit entrepà de sang amb ceba. Al Mural…és capaç d’ homenatjar Raimon esmentant les “Hores de sol i tacte apelagós,/ l’arròs amb crosta per a qui li toca” (plat d’ arròs al forn amb crosta d’ ous propi d’ Elx). El simple pebrot escalivat li provoca un abrandat i sensual cant a les “Horacianes” (Les pedres de l’ àmfora): ”res no m’ agrada tant/ com enramar-me d’ oli cru/ el pimentó torrat, tallat en tires/ cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra./ M’agrada el pimentó torrat,/ més no massa torrat, que el desgracia,/ sinó amb aquella carn mollar que té/ en llevar-li la crosta socarrada/…/ després, en un pessic/ del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,/ agafe un tros de pimentó, l’ enlaire àvidament,/ eucarísticament/ me’l mire en l’ aire/ de vegades arribe a l’ èxtasi, a l’ orgasme”. Sense deixar aquet poemari, hi trobem l’ elogi del vi i de l’ amistat: “He begut e vi de Sagunt/ que me vares dur, oh amic/ Li he retuts els honors/ deguts a la seua fama/ menjant olives trencades/ unes ametlles mallorquines”. També,en aquest llibre, i en un divertit poema en forma de diàleg, ens parla de la maionesa-, que, en contra de “testimonis cultíssims de gourmets”, el poeta creu que tan sols és “un allioli que va eixir maricó”,i, en general, de tot un món alhora ancestral i ritual, quotidià i solemne, de sabors:“jo defensava l’ allioli/ aquella sabor, la seua trèmola solidesa/ tu, al contrari, defensaves la maionesa/ adduint testimonis cultíssims de gourmets/ t’ he de dir, malgrat tot, que la maionesa/és sols un allioli que va eixir maricó”. Els sabors materns de la infància, la vella cuina familiar de què parlava Josep Pla, afloren com una emotiva cascada de records al Mural del País Valencià: “Impúdicament recorde les teues sopes d’ all/aquell arròs amb bledes,/ aquell arròs al forn/ aquell pa amb oli i sal/ les xulles rostides damunt un foc de llenya/ sé que algú se’ n riurà, d’ aquestes coses/ i des d’ ací em cague en la puta mare que l’ ha parit”. Estem, evidentment, a les saludables antípodes de la beata carrincloneria noucentista; parlem d’ un simple pa amb oli, d’ unes bàsiques costelles de xai a la brasa. A El ferro del poema torna a recordar la seva infància, imaginant-se anant amb Joan Fuster “quan eren cagonets”, tot passant per una sèquia on hi ha un preservatiu gastat “com una rata sense pèl”, i sentint, darrera els baladres, els gemecs dels “amants furtius”: “menjàvem molt d’ arròs-en bledes i molt de pa amb oli i sal”. L´ oli, sempre present, coma la Sonata d’ Isabel , al paisatge auster de la serra d’ Espadà , a l´Alt Palància- famosa pel seu oli d’ oliva-, nucli de la rebel.lió morisca del 1526, on hi ronden Tirant i la princesa Carmesina i els pobres festegen: “Oh serra d’ Espadà, cançó de l´ oli/ imperi de Tirant i Carmesina,/ vaixells plens de bocois, lluminosos de cànters/, pa amb oli i sal, festivitat dels pobres”. Sense deixar aquest poemari, de nou la infància hi apareix conjurada: ”Evoque un temps de confitura, els anys/ perduts enlloc de la meua infantesa/ …Portava l’ ase gerres memorables, /sempre enterrades a les fondes sàries/ O temps i temps i principi dels temps!/ Encara es fa ací la confitura,/ sucre cremant i delirant com ciri”: ens parla del més dolç record d’ un xiquet valencià, el famós i dolcíssim arrop de Benigànim, substància dels berenars de pa i arrop (Benigànim) . Un pa, també propi de la infància, descrit pel mateix poeta: “Abans hi havia aquell pa cruixidor que queia a les paneres pràcticament queixant-se. Era un pa daurat, lluminós. Arribava a la nit en la plenitud de les seues facultats. Ara el pa, que no cruix, que no té tampoc aquelles arestes que feien perillar delitosament les genives, rarament arriba al migdia: de banda de nit és un animal moll i infecte, un animal de bassa”, on ens mostra com un poeta, quan és mestre dels mots, ho és també de la prosa. L’ arrop amb talladetes (de fruita) de Benigànim encara avui és famós. De poeta a poeta, i de nou la infància i la intensitat austera i corprenedora dels triadíssims i directes mots: a Estam de la pols escriu un emotiu record de Martí i Pol, arran d’ una visita que li reté a Roda de ter,Osona:”Miquel Martí i Pol,/ Dolors/ els fills que han anat a fer la castanyada” (Record de Martí Pol). Els sabors de la infància Miquel Martí i Pol, a part de metàfores i mots relacionats amb el menjar presents en el seu corpus poètic, és autor del llibre- adreçat als nens- Bon Profit! (1999). No és pas la infància evocada per Andrés Esellés, sinó un llibre adreçat als nens. Els títols dels poemes, de rima saborosa i enllaminadora, són ben explícits: Xocolata desfeta, Pa torrat amb mantega, Fideus a la cassola, Ous ferrats, Arròs blanc, Patates fregides, Carn arrebossada, Crema, Bunyols, Flam, Pa amb xocolata, Pa amb oli i sucre, Croquetes, Truita, Pa amb tomàquet. Es a dir, el més suculent repertori d’ esmorzars, àpats i berenars que agraden principalment als infants: “Déu ens dó ser catalans/per menjar bon pa amb tomàquet/ amb un raig d’ oli discret/ i un pols de sal si fa falta;/ pa de pagès si pot ser que és més saborós que els altres”;”La truita és una bona menja/des del dilluns fins al diumenge./ Sola, resulta molt plaent,/ i encara més amb farciment./ Truita amb patates, amb mongetes/amb espinacs, també amb gambetes,/ amb botifarra amb ceba, amb alls, ben pocs hi fan escarafalls.” O “Sempre que a casa fan flam,/quin reclam!/ pels llepafils i pels altres/ és un ham”. Tots els poemes són d’ aquest carés- com, en dibuix, podria ser l´ estil d’ una Pilarín Bayés o una Carme Vendrell- però hem d’ entendre que Martí Pol s’ adreça a un públic infantil i, per tant, és pla i purament descriptiu. Incideix en aquest mateix estil al recull Per molts anys, dedicat als diversos mesos en els quals hom celebra un aniversari: “Per la fira de Sant Ponç/comprarem mel i confitures/ i herbes collides al bosc/ que curen moltes malures” (maig); “I la gent, rejovenida,/ diu que sí a la vida/ que és dolça com una bresca/ de la mel més fresca (juny), “Comença el mes de novembre,/ castanya va, castanya ve,/ i panellets també” (novembre),”cantem cançons i mengem neules,/ també torrons i altres llamins” (desembre). Els menjars són també evocats amb cadència de cançó infantil al poema Com ara que ve el bon temps: “Dilluns mengem arròs/ dimarts truita de patates/ dimecres i dijous cigrons amb botifarra/ i pa amb tomàquet el divendres i el dissabte”. A l’ Hoste insòlit, finalment- i en un registre ben diferent- ens mostra com “Aquestes branques baixes t’ ofereixen/ tota mena de fruits i els pots collir”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vinc del bloc “Baixa gastronomia”, on la Gemma hi recomanava la lectura d’aquesta entrada, que he de dir que m’ha semblat magnífica!, tant és així que en faré un copia i enganxa per guardar aquest article interessantíssim.
Això m’ha servit, també, per conèixer el teu bloc, al qual ja m’he subscrit. L’enhorabona!