BONA VIDA

Qui menja sopes se les pensa totes

Un dels grans “pecats” de la cuina d’ avantguarda és que ha desterrat les sopes dels seus restaurants…o les ha convertides en mers a acompanyaments, a manera de salses o  a  vegades de postres. Em declaro vulgar i poc modern, i m´agraden les sopes!.

“Qui menja sopes se les pensa totes”. La dita popular en aquest cas l´encerta: pensar en el sentit de comprendre…perquè les sopes comprenen tot el món. Són l´aliment primigeni, el més universal, l´aliment matern i dels infants. És alhora el més  antic de la Humanitat, ja que les dones varen inventar les sopes al Neolític, juntament amb al ceràmica- és a dir, les olles per cuinar-les- i l´agricultura- a fi de disposar  del productes necessaris per a la sopa.- I fins avui, les sopes omplen de sabor els paladars del món, i poden esdevenir una mostra de fraternitat, solidaritat i convivència.  

No hi ha cap cultura culinària del món que no tingui sopes: de la Xina o el Viet Nam al Japó, de Turquia o Hongria a Provença, de França a Portugal, del Magrib a Amèrica, dels països àrabs als nòrdics…

Als països islàmics la sopa harira, fins i tot, trenca el dejuni sagrat del Ramadà, i a Europa als malalts sel’s donava un reconfortant brou de gallina, pràctica que encara hem vist en la nostra infància, i això a Europa h veiem per primera vegada en els receptaris medievals catalans.  

Les sopes acompanyen diversos moments de la vida, del treball i de les festes: la nit de nuvis, a Occitània i en altres llocs; els casaments, en altres cultures; el part- i no cal pas anar tan lluny-: a Menorca havia existit el costum insòlit de la “sopa de partera”, que es donava a la parida, i a la qual s’ hi afegit la placenta. Les sopes també han acompanyat els treball del camp: de les sopes de pa del segar i  el batre de Catalunya al gaspatxo dels segadors andalusos, passant per les diverses sopes de pastor, de Catalunya al País Valencià. I naturalment, les universals sopes dels pescadors, de les bollabesses de França o Algèria a les sopes d’ arreu de la Mediterrània i dels Països Catalans, començant per la incommensurable  caldereta de llagosta de Menorca.

I a les sopes, en certa manera, es deu l´invent dels restaurants moderns, ja que l’ endemà de la  revolució francesa els cuiners que havien perdut els seus senyors en haver-los tallat el cap els revolucionaris, varen muntar els primers restaurants a l´entrada dels seus palaus, on la gent anava a “se restaurer” (restaurar-se) menjant una sopa, un potage o mena de reconfortant “escudella barrejada”. en vista de l’ èxit, varen ampliar l´oferta i així varen  néixer el restaurant modern a la carta, tal com el coneixem avui.

Josep Pla va escriure que els països civilitzats es distingien per les seves sopes…En aquest sentit, em temo que Catalunya ara ho és  poc ,tot i haver  el primer referent  de la cuina occidental  quan érem un país independent-.En català s´escriuen les primeres receptes de sopes occidentals, des del s. XIII, i apareix per primera vegada aquesta paraula germànica en una llengua romànica, abans que en espanyol, en italià o en francès o portuguès. 

Ara, en una Catalunya a vegades poc segura d’ ella mateixa, als restaurants ja no solament hi trobem escudella i carn d’ olla- alguns cuiners deuen considerar que fa pagès-, sinó que, sovint, ni tan sols cap de les abundants sopes que té la nostra cuina, de sud a nord: ollada de la Catalunya Nord, escudella i carn d’ olla, escudella barrejada; bullit, calderes i calderetes balears, així com les originals “sopes” mallorquines- les úniques que es mengen amb forquilla-; recapte de la Franja, olles i “putxeros” valencians, sopa coberta,sopa de farigola o de menta, sopa de farro, farro tarragoní, sopa de fredolics, oliaigua de Menorca, sopa de col, sopa de sofregit, soap de ceba i patata, escudella gironina d’ arròs , fideus i col…  

Hem deixat de ser civilitzats?. Com a mínim, hem perdut una part important de la nostra identitat palatal, de la nostra memòria del gust nacional. Recuperem les sopes, disfrutem amb les sopes, d’ aquí i d’ arreu del món!.

Per saber-ne més:

Jaume Fàbrega, Totes les sopes. Brous, escudelles i sopes d’ arreu (Cossetània)