Els aliments -sobretot els industrials- de debò són benefeciosos per a la slaut?.
DIETA I ESTÈTICA…i SALUT?
Actualment, a través dels mitjans, i de tota mena de publicacions, estem sotmesos a una sobredosi de “dieta”. És la moda, vinguda dels Estats Units, que anomenem “medicalització de la cuina”. Sigui al programa televisiu de l´Isma (altrament un excel.lent i simpàtic cuiner, que ha renovat lé stil d’ aquesta mena de programes de TV) o siguin en qualsevol altre element relacionat amb l’alimentació- incloent l’ etiquetatge-, qui no parla de vitamines, sals minerals, fibra, antioxidants o anticancerígens- fins i tot de la forma més gratuïta i descontextualitzada possible-, no està al dia.
És un error pensar, en general, que els aliments guareixen- tot i tenint en compte el que deia Hipòcrates, “que la liment sigui la teva medecina”- , que són bons o no són bons, i les seves possibles funcions benèfiques inclou molts paràmetres, entres ells del plaer o de l’ estil de vida en general i, sobretot, la constitució i circumstàncies de cada persona. La cosa a vegades arriba a extrems grotescos: així un programa “Suplement” de Catalunya Ràdio (que sembla que la pròxima temporada, Déu sigui lloat, ens podrem estalviar) una gurú dietista comenta un plat de cuina tradicional amb criteris suposadament dietètics, cosa que la perverteix d’ arrel-sobretot quan es desconeix la cuina tradicional o es ocnfon amb la cuina de restaurant-.
Tot i això, hi ha una dietètica mèdica seriosa, però la moda fa que, com dèiem, aquesta obsessió es converteixi en una caricatura. O en un purs recurs retòric i fins i tot comercial: com les risibles manifestacions escrites d’ algun altre gurú sobre la “Dieta mediterrània”, amb afirmacions que denotes un sorprenent desconeixement del tema. Entre altres coses cal dir que aquesta “dieta”, si més no aquí, ja no existeix: als anys 60, amb la prosperitat econòmica, va desaparèixer o es va desnaturalitzar i esdevé un pur objectiu de marca per vendre productes etiquetats o presentar una cuina a la que li fa vergonya dir que és catalana o dels Països Catalans.
En el passat ja existien els dos vessants de la dietètica: el seriós- representat, a l’ Edat Mitjana, pel gran metge i dietista Arnau de Vilanova que, de forma raonada i raonable parla del “regiment de al vida” i fins l’irònic, representat per Francesc Eiximenis amb el seu personatge del “Golafre eclesiàstic”, que fa cartes sobre els seu règim alimentari al seu dietista. I l’humorístic i caricaturesc, com el que ens presenta, de forma genial, Cervantes en un episodi del Quixot, en què Sancho, com a Governador de l´Insula Baratària, no pot tastar res a causa de les prohibicions del metge present a taula com a “dietista” de la cort. La dietètica, naturalment, té una part molt positiva- sobretot en cas de malaltia-:Aprés doctrina general, (covinent) cosa és parlar especialment de les coses qui.ls cors (cossos) nodrexen, e dels remeys qui poden haver si (no) són rebutz axí con deuen. Entre les altres coses, primerament direm dels menyars; aprés , dels boures (beures), diu Arnau de Vilanova al Regiment de Sanitat. I Cervantes afegeix:Come poco y cena más poco, que la salud de todo el cuerpo se fragua en la oficina del estómago (Quijote,2ª part, Cap. XLIII).La preocupació pel menjar i la salut no és un tema només d’ actualitat, tot i essent-ho: sempre han tingut bec les oques, dels grecs clàssics a l’ Edat Mitjana. Arnau de Vilanova hi fa, segurament, l’ aportació més important, a través del seu Regiment de Sanitat i altres obres de caire mèdic i fins sexològic. En aquestes obres es donava al concepte de salut un sentit ampli, que inclou la bellesa o aspecte del cos (estil enfront d’ obesitat),la potència genèsica i l’ afany de longevitat. És, des d’aquesta perspectiva, una de les preocupacions més universals, en el temps i en l’ espai: caracteritza de forma gairebé compulsiva la cuina xinesa, forma part del patrimoni clàssic greco-romà, és objecte de diverses publicacions de la medicina àrab i jueva, xinesa o índia i informa les preocupacions de l’ Edat Mitjana i, naturalment, de l’ època moderna.
Arnau de Vilanova, un precedent medieval
Per documentar aquest tema hem d’ acudir a fonts catalanes, siguin Eiximenis, el Tirant o Arnau de Vilanova. Baldament els llibres d’ història i alimentació en castellà ens parlin d’ un tal “Arnaldo de Villanova” (o Villanueva; de fet va dedicar un obra, el Liber vitae a Gonzalo Rodrigo, cardenal de Toledo) i els francesos d’ un Arnaut de Villeneuve (era professor de la Universitat de Montpeller), es refereixen, és clar, al metge i dietista anomenat Arnau de Vilanova que va escriure en català i en llatí (s. XIII-XIV). També el podrien reclamar els italians: es va estar un temps al monestir cistercenc de Casanova redactant (primers anys del XIV) redactant el Breviarium practicum, i és nomenat metge pontifici el 1300, i com a tal està al servei de Bonifaci VIII, Benet XI i Climent V. També va ser dietista de reis: de Jaume II de Catalunya-Aragó- el seu gran protector- i de Robert de Nàpols (1309). Entre les innombrable obres que se li deuen, també se li atribueix De coitu. De la seva immensa obra escrita ens interessen especialment els regiments de sanitat- veritables tractats d’ higiene alimentària i dietètica-, aplegats en una edició unificada anomenada Escrits mèdics. Aquests regiments de sanitat parteixen d’ una tradició clàssica, després empeltada amb la cultura àrab i persa.
Els consells d’ Arnau de Vilanova són d’ una sorprenent modernitat, ja que en parlar del menjar ho fa en relació a paràmetres estacionals (com si prefigurés la importància de les vitamines) i d’ altres que l’ acompanyen, com l’ exercici, dormir convenientment una vida sana, etc. Ha interessat els dietistes i escriptors com Eliane Thibaut-Comelade, de la Catalunya Nord, que li ha dedicat algun treball. Amb la seva autoritat mèdica- la primera a Europa tret dels àrabs- avala el que diu don Quijote a Sancho Panza:(La quantitat del menjar que hom raeba). Encara deu ésser lo menjar en tal guisa amesurat, que.el ventre no.n sia agreuyat per inflament.. axí nou si no és atempradament és raebut. Ho podem transcriure així: (“la quantitat de menjar que hom rep). El menjar ha de ser de tal forma mesurat de tal manera que el ventre no en sigui perjudicat per inflament…ja que fa mal si no és pres amb moderació”).La dietètica –o, com es deia en català medieval, “lo regiment (règim) de la vida”- no és, com hem dit, una preocupació actual, sinó de totes les èpoques- tenim abundant documentació de la Grècia antiga-, naturalment, entre la gent benestant, que ja menjaven massa i de forma desordenada. Afecta, com he dit, no solament la bondat, idoneïtat i quantitat dels aliments- que influeixen en la salut i l’ aspecte- l’obesitat, particularment-, sinó també la potència sexual i la longevitat. La cuina xinesa, per exemple, es basa en una forma sistemàtica en aquests paràmetres: però allò dietètic, és clar, hi esdevé plaer.
Dieta i estètica: heus aquí la qüestió
La definició d’ un model dietètic és també una construcció ideològica i, per tant, transcendeix la simple “crònica rosa”. Allò dietètic és també estètic. D’ una banda, fa referència als models estètics, especialment de les dones, com a objecte d’ exhibició social per part de l’ home: la futura esposa o l’ esposa ha de respondre a un model ideal, que si en l’ actualitat (a Occident, si més no), és de caire gairebé anorèxic, en el passat- de l’ Edat Mitjana al segle XIX i part del XX- i també avui en el món àrab- respon a un paràmetre de dona més plena. També hi intervé el color com a distintiu de classe: tant la literatura com la cançó tradicional es fan ressò del desitjat color blanc de la cara, sobretot per part de les dones (“nigra sum sed formosa”). Al Tirant lo Blanc les dones són descrites a través d’ aquest model de bellesa en què hi resplendeix la blancor extrema, fins al punt que s’ hi explica una imatge impactant: la de la princesa que tot bevent vi vermell (negre) es veu passar per la gola per la seva blancor quasi transparent. El model actual- però també els del passat i, concretament, a l’ època baix medieval i de Cervantes- és el d’ un cos prim i afuat, per la qual cosa la recerca del cos ideal es disfressa- segons la moda- amb motius de salut.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!