BONA VIDA

Jaume Fàbrega

26 d'abril de 2009
1 comentari

SACSACOLLONS I ALTRES NOMS CURIOSOS

Noms curiosos, pintorescos, poètics, humorístics: de la Xina a Turquia, d’ Espanya a Catalunya, hi ha plats tradicionals amb noms estranys i a vegades molt creatius…En sabeu algun?

 

Sacsacollons i “duelos y quebrantos”

Els plats a vegades tenen noms curiosos: al Itàlia, una mena de farcellets d’ espinacs s’anomena “strangulapretre” (escanya-capellans). A Mallorca les “perdius de capellà” són, en realitat, farcellets de vedella, és clar, farcits amb sobrassada. A Girona  la “Sang i perdiu” no es fa amb aquest ocell, sinó amb pulmó de xai (perdiu, lleu). A Anglaterra, unes ostres amb bacó o salsitxes s’anomenen “àngels a cavall”, i així fins a tota la geografia mundial.

Els pescadors de Castelló de la Plana anomenen amb l’ expressiu nom de sacsacollons un plat similar a l’ atascaburras- bacallà amb patates, tot aixafat-, que els pescadors de Maresme preferien anomenar “Bacallà a la grandi colloni”, nom gairebé idèntic que empren els pescadors de la Ligúria. A la Mancha, terra del Quixot, hi ha potser el rècord de plats amb noms curiosos i alhora expressius: Atascaburras, Ajopringue,Baturrillo, Tojunto, Tiznao…Els “Duelos y quebrantos”- bonic nom també manxec, no sabem si real o inventat per Cervantes (ja que apareix al Quixot), no es refereix a la literalitat del que significa, sinó a un plat històric manxec, també humil, a base d’ uns ous remenats amb cansalada i potser cervell de xai, o uns simples ous ferrats amb cansalada. Segon Lorenzo Diaz (La cocina del Quijote,2003), “era un plato de agasajo y así fue como doña María de Austria, viuda de Felipe IV, comió duelos y quebrantos un domingo, el 26 de septiembre de 1669, en casa de unos labriegos de la La Roda que le dieron hospedaje”. El concepte d’ “agasajo” és força relatiu: diem que, si de cas, els ous i la cansalada eren ingredients dels quals disposaven normalment els llauradors. D’altres hi afegeixen xoriços. Un plat pràcticament idèntic- de fet encara més ric- és un propi dels gitanos del Sacromonte, a Granada, la truita dita precisament a l’estil del Sacromonte. Segons alguns autors, aquest plat es menjava els dissabtes amb el bestiar que havien mort o s’ havien ferit, i per això produïa “dol” al seus propietaris. D’ altres, encara amb més imaginació, sostenen que era un plat que havien de menjar els jueus (o moriscos) conversos i que, en tenir ingredients prohibits en les respectives religions. Com pot ser la sang o el porc-, la seva ingestió els produïa “duelo y quebranto”.. Si fos cert el que diuen alguns autors- no ens diu d’ on han tret la informació-, el consum d’ aquesta carn no correspon a les normes kasher  (jueves) o halal (islàmiques), per tant, no seria autoritzat el seu consum en les comunitats jueva o morisca, fins i tot en el cas que es tractés de xai o vedella, també a causa de les normes d’ aquestes religions, que prohibeixen menjar carn d’ aquestes caracteristiques. D’ altres diuen que era un plat de menuts , menudillos o asadura– tampoc gens kasher, sobretot si són de porc.

Per acabar. També els xinesos, els àrabs i els turcs solen donar noms bonics i imaginatius als seus plats. Imam bayildi (l´imam s’ ha desmaiat), baba ganouj (noia coqueta), família completa i feliç, etc.

  1. Hola Jaume,

    d’entrant molstes gràcies pel teu bloc, que segueixo amb interés. De segon preguntar-te si hi ha alguna recepta del “Bacallà a la grandi colloni”, de postres conèixer l’orígen. No per rés, soc del Maresme i no n’havia sentit a parlar. Imagina’t… tenir convidats, presentar el plat amb el seu nom, explicar la història…i quedar-me amb ells :-)))

    salut

    Toni

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!