El peix assecat durant temps, o l’ assecat intanstani. Seguint el fil del comentari d’ en Toni Delgado…
Gràcies Toni, per la eva informació, que trobo molt inteessant.
El peix sec té una lalrga tradició: els víquings ja menjave stockfish, que és l’ actual peixopalo de la cuina de la Costa Brava- és un bacallà sense salar assecat a l´aire-. A Formentera (l´illa de la cervesa i la melangia de l’ amor d’ estiu!) encara hi ha algun pescaodr que manté la tradició d’ assecar peix, amb el qual es fa la deliciosa ensalada de peix sec…
Fa poc, en ocasió duna conferència que vaig fer a Eivissa, vaig tenir ocasió de menjar-ne.
A la regió de Tortosa encara són corrents els “xapadillos” d’anguila- anguila assecada.
Pel que fa al País Valencià, és el paradís dle peix assecat: capellans, verats, sardines…
Antigament, també s’ assecava a la Costa Bava- ho he documentat a Llançà, on pescadors vinguts de foram assecaven bastines, etc.
A les Canàries he vist les esteses de pops assecanat-se, i consumits al mercat escalfant-los i estovant-los a la flama d’ una bombona de butà!.
I a tot Orient, el peix sec, forma part de l´alimentació diària: peixos petits i grans, gambes, etc. El mateix podem dir d’ Àfrica i altres cultures.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Suposo, Jaume, que coneixes, tot i que no sé si has pogut o gosat tastar, el “hákarl”, la carn de tauró que els islandesos preparen per l’inversemblant mètode d’entrerrar, deixar que fermenti unes setmanes i després penjar perquè s’assequi i elimini toxines. El ferum a amoníac que despren realment no convida a fer-ne grans tiberis… Però certament tots els pobles i cuines tenen gustos adquirits que fan fer ganyotes a qui no s’hi ha acostumat des de tendra edat. Per cert, quin seria el “gust adquirit” més característic de la cuina catalana?