AL-ANDALUS: DE QUAN ÉREM ÀRABS O BERBERS
Per als musulmans és temps de Ramadà durant segles, aquesta pràctica de dejuni i purificació, que porta associada diverses menges (dàtils amb llet, pastes, sopa harira…) també es va imposar a les terres catalanes.
Algunes de les consideracions culinàries que podem fert sobre el patrimoni jueu les podem aplicar a l’aportació àrab i berber- o, millor, islàmica,- ja que ambdós pobles, a més de ser semítics, comparteixen uns principis rituals, dietètics i alimentaris força similars.Allò que per als jueus és casher (o kosher), per als musulmans és halal.Per això, tornarem a insistir també en alguns aspectes de la cultura alimentària dels jueus.
La cuina àrab- de la qual en forma part la del Magreb- ha estat, històricament, la més important i la que va marcar la primacia a tot el Mediterrani.Sobretot si hi ajuntem la cuina procedent d’Iran i la de l’ imperi otomà, que es va estendre per Asia, Europa i Africa.
Els primers llibres de cuina europeus de l’ Edat Mitjana són escrits a Al-Andalus en llengua àrab, i aquesta influència es nota prou bé en els primers receptaris medievals catalans (els primers en una llengua romànica) com ha posat de manifest l’ investigador Rudolf Grewe (en un treball, malauradament, inèdit i no acabat a causa de la seva mort).
Això és lògic, tenint en compte que mentre la civilització àrab a l’ Alta Edat Mitjana era prou brillant, la dels cristians, en alguns aspectes, era força més endarrerida. I viceversa, és clar: com a mínim, en el món cristià mai la dona no ha estat sotmesa a l´apartheid, invisibilitat i fins esclavitud que encara avui podem veure entre motles comunitats islàmiques. El món islàmic idealitzat és el que ens presenta Carles Mira a la pel.lícula Daniya (Dénia), respecte dels banys: potser per això els envejosos diuen “no te fies de Dénia, ni de gent que rega amb sènia”. Tot i que, segons un famós polític andalús anti-català es vantava del nets que eren els andalusí (que no andalusos, com ell creu) a l’ època del Califat, cosa que ningú no posa en dubte. És clar que desconeix l´exitsència dels Banys (dits erròniament àrabs, que correspoene a les antigues termes romanes i als actuals hammam turcs)) existents arreu de les ciutats dels Països Catalans-, de Girona (on es va filmar el film Daniya) passna tper Barcelona, Palma o València, i que, segons sembla, no existien pas al seu país, Espanya.
Els àrabs en sentit estricte (diferents dels berbers o amazigs, dels turcs, dels iranians o dels kurds) aportaven la llengua, la religió i els seus principis alimentaris, però per tots els països on passaven, n’agafaven nous productes, tècniques i plats que, al seu torn, portaven a tots els països conquistats.
A Al-Andalus (Ibèria musulmana), els musulmans (àrabs estrictes, berbers, etc.) es trobaren amb la cuina anterior, en el cas català i valencià ibero-romana, amb aportacions visigòtiques, carolíngies, etc. Dintre de de l’arc mediterrani ibèric, la presència àrab va d’ uns 80 anys (Girona) a set segles. De fet, encara avui hi ha una línia que distingeix la cuina de la Catalunya Vella de la de la Catalunya Nova, que passa pel Garraf. Així,les comarques de Tarragona i de Lleida, així com el País Valencià i les illes Balears, tenen una empremta molt més forta de productes i plats d’origen o influència àrabs.Hi ha una cuina del color basada en les nyores (niora, en àrab magrebí) i el pebre vermell, desconegudes o poc usats cap al nord, baldament aquests productes siguin posteriors a l’ ocupació musulmana. Una cuina que ha donat salses i plats com el romesco, la salsa de xató, la salbitxada, l’ allipebre, la salmorreta i altres. A més, segons Corominas, tant els mots xató com romesco, procedirien de l’ àrabo-català.Els influxos,per descomptat, poden ser també berbers o semítics en general- no oblidem que els jueus ho són-, i a vegades fenicis (també semítics) i, fins i tot, anteriors (romans).
D’ acord amb els llibres de cuina ibero-musulmana o “andalusina”, les coincidències amb la cuina catalano-valenciana i mallorquina són, entre altres, productes com les farinetes, els fideus,la sèmola, l’ arròs, preparacions com les panades, pastissets, panadons, cocots, etc., els escabetxos, bunyols i fregits diversos, a més de l’ ús d’ espècies i fruits com la canyella,el celiandre, el gingebre, l’aigua-ros, les ametlles, panses, pinyons, avellanes etc. Compartien el codonyat,els xarops o arrops i els refrescos gelats.
La cuina àrab- i d’ Al-Andalus, íbero-àrab-berber- com hem dit, és la primera que té tota mena de receptaris i textos.A partir de l’ Alta Edat Mitjana, en aquest espai geogràfic mediterrani, destaquen dues cuines pel seu influx i el seu refinament: la catalana i la italiana, les dues, a més, interdependents. Doncs bé, aquestes dues cuines, sobretot a la part sud dels respectius territoris, varen estar durant segles sota l’ influx directe de la cultura culinària musulmana i, més tard,es varen mantenir els contactes.
En el cas dels territoris de llengua catalana, cal recordar que varen formar part d’Al-Andalus (nom que, equívocament, només s’ atribueix a l’ Andalusia actual) i que nuclis de població morisca (sobretot al País Valencià) hi varen viure fins que foren expulsats al segle XVIII.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bones de nou,
et visito per donar-te les gràcies. Avui us he dedica un petit document en format vídeo fet amb bones intencions i per tenir un record d’aquests dies.
Ens llegim els propers dies. Prometo entra en calma als blogs adherits i fer una bona ullada. Tenim u nivell molt alt a Catalunya amb els blogs.
Per cert et deixo aquí el correu per aquells que s’han adherit i que jo no en tinc constància per tal de fer l’enllaç. 100anysdestelada@gmail.com
Moltes gràcies.
Muakisssssssssssssssss