BONA VIDA

AIXÒ NO VOL PAS SER UNA PROCLAMA SEXISTA, I SI EM SEGUIU LLEGINT HO COMPROVAREU.

 CUINA, GÈNERE I  ECOLOGIA DEL MENJAR

Les
dones fan una cuina diferent dels homes? Quina experència en teniu, si heu
tingut la sort que en la vostra família l’àvia o la mare fossin bones
cuineres?.

Fa poc vaig menjar ne un excel.lent
restaurant de Lladó on fan una cuina moderna i endreçada- com ho és
l´establiment- i vaig felicitar el cuiners pels plats , evidentment de base
tradicional posats al dia, i ell em va dir “no sóc cuiner sóc cuinera”. I em va
concretar que les seves receptes eren de la mare. Aquesta és al cuina que ens
cal!. Ja tenim prou disseny, prou “cuina de mercat” global i prou esferificacions,
deconstruccions i gelatinitzacions d’ estar per casa, cuina “de fusió” i altres
mandangues que denoten el desconeixement de la nostra pròpia memòria palatal,
aquella que es lliga al territori, a una identitat, a un país que es diu Catalunya-
o València, o les Balears, tant se val-. Gràcies pels favors prestats i  mirem de nou a les arrels.

“la nostra vella cuina familiar,
l´única que val la pena conservar, com deia el mestre  i savi culinari Josep Pla. I heus aquí que
aquest és l´estil de cuina més modern, ja que lliga amb els plantejaments Slow
Food , de transmissió dels valors de la cuina tradicional, lligada al producte
i la identitat local, si pot ser en un radi que no sigui superior als 100 km.

I aquesta és la cuina que sempre
havien fet les dones: cuina de transmissió oral, lligada al territori, als productes
de temporada, a la memòria familiar i col.lectiva.

Podem parlar, doncs, de l’ existència
d`una “cuina de gènere”, tant de base tradicional o cuina amb arrels com a base
de que en diem cuina d’ avantguarda- però que quan és practicada per les dones
sol ser més assenyada i menys procliu a les aventures palatals extemporànies. Així
el panorama queda completat per les Carme
Ruscalleda, les Fina Puuigdevall de
Les Cols i tantes altres cuineres que demostren el seu talent i el seu saber
fer, en un mon, que no fa ni quatre dies, estava usurpat pels homes.

Ara utilitzem la paraula gènere, de
l`ús angles de gender, però en
realitat, si més no en les llengües romàniques, la paraula adequada és sexe. A
través del menjar podem fer una lectura antropològica de les societats, tant
històriques com actuals, i, sobretot, de les relacions de gènere (diem-ho així,
i no de sexe, que seria, no obstant, la paraula pertinent). O, simplement una
resposta al medi, tot procurant de donar una solució satisfactòria als recursos
alimentaris de què es disposa, tant des de vista de l’ aliment necessari per a
perpetuar la vida i la força de treball, però també, per procurar un mínim de
satisfacció palatal. Per això parlem d’ ecologia del menjar – com ho podríem
fer d’ ecosistema culinari-, ja que aquesta activitat primordial  (sense la qual no es pot mantenir la vida,
treballar i perpetuar l’ espècie) no s’ insereix en un espai tancat o
incontaminat, sinó que s’ incardina íntimament en el propi treball. En aquest
sentit, la dona sempre ha practicat una cuina que, en paraules d’ avui, en
diríem “sostenible”: has sabut treure partit de tot, reutilitzar, reciclar,
estalviar, donar el millor rendiment a cada producte, a cada part …I això des
del Neolític, que és quan la dona inventa al cuina, la ceràmica i l´agricultura.
Tot va lligat, juntament amb el model culinari d’ olles i cassoles- cuina
ecològica i d’ aprofitament (fins i tot els ossos), que estalvia energia (enfront
del model masculí, el de la barbacoa), desinfecta els aliments …L’ ebullició
és més segur que l´insegur rostit i sovint poc sana cocció a la brasa). Es difícil
que un plat cuinat per una dona us faci mal i, a me´,s sol tenir un gust amorós
que sovint el diferencia del practicat pels homes- llevat que segueixin també
aquest model familiar de què parlàvem.- O sigui: la cuina de l’ àvia, de la
mare, de totes les àvies,mares, madres,, mamás, nonne, mamme, mères del món. La
cuina de les dones és la cuina més raonable i saborosa, sens dubte. Un vell
tresor ja pràcticament extingit, ja que venim d’ unes generacions en què aquest
saber oral s’ ha deixat de traspassat de mares (o àvies) a filles.

Per
saber-ne mes

Jaume
Fàbrega: Manual de gastronomia
(Cossetània)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!