BONA VIDA

Jaume Fàbrega

21 de març de 2023
0 comentaris

JOAQUIM RUIYRA SABORÓS

ELS PLATS DE JOAQUIM RUYRA

L’ escriptor blanenc ens parla de menjars , especialment a base de peix. Coneixia bé el món dels pescadors de Blanes, com ens ho mostra a “Pinya de Rosa”.

“En Joaquim Ruyra menà  tota la vida una plàcida existència de ric hisendat”, ha escrit Manuel de Montoliu. Ple de bens materials.- finques, diners-, de temps i de lleure. I això li va permetre observar i escriure, en contacte, per exemple, amb la gent del poble- especialment els mariners de la seva Blanes natal-.No obstant, no va escriure cap llibre com el del mestre empordanès, dedicat monogràficament al menjar- El que hem menjat, que , finalment, fou un encàrrec-, però trufa les seves obres de valuoses informacions relacionades amb el peix i la seva cuina, així com altres menges.

En transcriu el llenguatge particular i saborós i, en certa manera, ens reporta una preciosa crònica antropològica. Però també es refereix a d’ altres aliments de forma col.lateral, com quan denuncia la crueltat de la matança dels ocells a El frare ecalfallits– “la mort glaçava l’ aire davant els meus llavis”, escriu amb franciscana compunció.En d’altres casos – sobretot en les narracions marineres- l’ expressió culinària hi és més evident i sense remordiments.

 

Menjar a la barca

És  al conjunt de proses de “Pinya de Rosa” on hi ha les més suggestives evocacions culinàries. A la narració curta Una tarda per mar, fent honor el títol, s’ evoca la pesca d’ arran de mar. “Aquell xicot i jo havíem nedat junts tantes vegades! Ens havíem divertit tant, pescant pops i crancs per les roques”.

Ruyra no s’ oblida de les postres: ”les móres i els aranyons ja deuen ser madurs”, cosa que ens evoca el temps de finals d’estiu. I d’ aquí a l’ hivern-i, especialment, les “minves de gener”-, que és el temps en què els pescadors de tota al Costa Brava mengen, amb goluderia, les garotes: “En València vol que li arrepleguem una galleda de soïssos: saps? Soïssos rai!…Jo en sé una afrau que hi estan espessos com es cabeis as cap” (Ruyra transcriu el saborós parlar “salat” propi de tota la costa, de Cadaqués a Blanes, i encara avui viu a Cadaqués i, menys, a Tossa de Mar o Begur). No hi ha cap marisc més original que aquest, i cap amb més noms a les costes d’arreu dels Països Catalans: garotes a Cadaqués, oriços a Sant Feliu de Guíxols, engrotes al nord de la costa, orices a Palamós, garoines a Palafrugell, bogamarins a Tossa de Mar- però també a les Balears, i a Xàbia, al País Valencià- i a la fidelíssima Alguer,a Sardenya-, soïssos a Blanes, paparinells a Benidorm, cassoletes o olletes a Altea, eriçons a l’ Ametlla de mar, Tarragona, Vilanova i la Geltrú i Moraira (la Marina, País Valencià), i potser encara en trobaríem algun altres (el seu nom científic és Paracentrotus lividus).

 

Més peixos

Al mateix text s’ evoquen altres peixos: tonyina, judriola (nom blanenc, no recollit als repertoris de noms de peixos,  que correspon a la juliola, juriola, senyoreta, donzella, julivía, jurivia, que tots aquests noms té  la capriciosa i acolorida Coris julis), que els pescadors, la paremiologia i la cançó tradicional diu que s’ ha de fer a la brasa.

”Mireu”. Ja en Volivarda havia cobrat ràpidament l’ ormeig i l’ havia tret enflocat amb dues llargues jodrioles, que debategaven, mostrant per tots cantons,  la coloraina de llur cos”. Però, a part de les gustoses “jodrioles virolades”, trobem “serrans clapejats d’ or i púrpura”, “estudiants revestits  d’escata negra”, “tords, vaques serranes”;”Fins i tot agafàrem una escórpora, petit monstre de pessic verinós” és a dir, respectivament,un Serranus cabrilla; pel serrà o serranet; nom que els pescadors donen a un peix molt fugisser, que no es deixa agafar (Empordà)”, segons el DCVB, per l’ estudiant:i griva, petard, petarc, per al tord (Sympphodus Tinca), un peix que els mariners fregeixen. La vaca serrana és un curiós peix hermafrodita que té el mateix nom de Cadaqués a Sant Carles de la Ràpita, si bé  ena alguns llocs es masculinitza- és vaca serrà-, mentre que a els Balears es queda en vaca.Es excel.lent a les sopes i suquets. Però encara més l’ escórpora, el rei dels peixos de roca, com ho corrobora Joaquim Ruyra per boca d’ un altre pescador, en Canari: “Per lleig i maleït que sigu (sic; parlar blanenc) aquest peix, jo mai voldria a sa sopa altra maledicció que sa seua.Ni es rap li fa sa pols”.

A Pinya de Rosa, és descrit el menú d’ un dinar a bord, constituït, de manera excepcional, per un guisat o “estofat” de pollastre. Es tracta d’ un àpat del tot excepcional- en aquells moment aquesta era una menja cara i escassa-, però lògic tenint en compte que és preparat per al patró i la seva filla. En aquest mateix text s’ esmenten unes “sardines a la marinesca” , és a dir un suquet. Aquesta denominació era pròpia dels pescadors: s’ utilitzava a Cadaqués, a l’ Escala i, pel que es veu, a Blanes, així com a Tossa. Salvador Dalí, per exemple, esmenta el “déntol a la marinesca” que –segons ell- cuinava magistralment la Lídia Noguer, la “Lídia de Cadaqués”, la Ben Plantada d’ Eugeni d’Ors. No s’acaben aquí les delícies presents en aquesta obra: s’ hi esmenta una “sopa de rap”- i una variant gironina del pollastre amb samfaina: “El sopar va ser deliciós. Una sopa de rap i un pollastre amb pebrots i tomàtecs” (Al Gironès i pla de l’Estany també  existeix el “pollastre amb pebrot i tomata”).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!