BONA VIDA

All, allioli i sexe: tot va junt. I festa. A moltes comarques de Catalunya (a casa mateix) era costum fer sempre un gran allioli per Nadal, que se servia en torrades a l´esmorar; al Ripollès hi afegien gaetes, fruits secs, etc.

L´ALL  I EL CARALL DEL DR. TEHBUSSEM
“A mi me gusta mscar ajo”, fa una dita cubana (segurament d’origen espanyol), en què relaciona aquesta liliàcia base de les cuines mediterrànies (i de la xinesa) amb el membre viril, carajo en espanyol, carallo en gallec (caralho en portuguès) i carall en català. Un nom que dóna diversos topònims fàl.lics, rebatejats pietosament  com a “cavall” bernat (si sabem què vol dir bernat, és pitjor el remei que la malaltia!), com el de Montserrat- lloc sant- o la Platja d’ Aro- un lloc, certament, sobretot a l’ estiu, ple de caralls-. Un mot que, de fet, ja no vol dir res, si no és una interjecció en desús. Però aquesta secció-no temeu- és de gastronomia. Des d’antic , la cultura popular recull la relació de carall (que vindria del llatí) amb all, la base de l´allioli. Fins i tot hi ha una deliciosa monografia del Dr. Thebussem, escriptor espanyol del s. XIX, titulat Ristra de ajos (1 i 2) que explora, monogràficament, aquesta qüestió. El Dr. Thebussem, que es presentava com a “cartero honorario de España” i de la “Sociedad de Gastrónomos de Londres” era un periodista i escriptor, doctor en Dret civil i canònic, gallec , culte i humorista- com els grans gastrònoms que ha donat aquell país- (“Thebussem”) és un anagrama d’ “embuste”, mentida) que es deia Mariano Pardo Figueroa (1828-1918). En el llibre esmentat hi ha diverses cartes, suposadament escrites per gent de procedència diversa- portuguesa, andalusa, valencians, on es dirimeix, monotemàticament el tema de l´all, de l´allioli , del carall- cosa ben gallega, altrament- i dels derivats linguïtico-folklòrics. És un bon coneixedor d’ aspecte de la ostra cultura i llengua que ell, d’ acord amb la denominació de moda a l’ època (és la Renaixença) anomena “llemosina”. Així reivindica que cal escriure  “all y oli” (i no alioli) i en reporta la recepta genuïna- només amb all i oli-. Fins i tot atribueix a Jaume I una llegenda que també s’ adjudica a la pròpia Mare de Déu, que volien alls i troben  que és car i , cadascun pel seu compte, s’ exclama “car all, car all”!.El Larousse gatronomique també diu que la cuina catalana es basa en l´all- tot i que és una percepció  “meridionalista”, és a dir racista, mentre que ja des del segle XIX també s’ assimila a la cuina espanyola: feta de misses i alls, segons el castís. Els occitans, i especialment els provençals- Mistral, premi Nobel, al capdavant de tots- defensen també l´’all i el seu derivat, l´allioli, sigui occità (alhòli, escrit pels francesos  “aïoli”) català-valencià-balear o fins i tot grec (skordalia).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!