Fast Food, tex-mex, Coca-Cola: no toT Amèrica és així: països com Mèxic o el Perú ens ofereixen algunes de les cuines més interessants del món.
AMÈRICA
És inimaginable la cuina d’ Europa sense les patates, que és un dels ingredients més consumits. Igualment, molts països europeus no podrien renunciar al blat de moro, base d’ algunes famoses preparacions, com la polenta italiana. La cuina mediterrània és impensable sense el tomàquet, el pebrot o les mongetes. Imagineu-vos que ja no poguéssim menjar més xocolata, o gall dindi, o ànec mut. O que haguéssim de renunciar al delicat gust de la vainilla, o a moltes refrescants fruites tropicals, o a fruits secs com les pecanes, els anacards i fins els cacauets (que no són ben be una fruita). O que a les cuines del sudest asiàtic ja no es pogués utilitzar el bitxo, o a Àfrica el “piri-piri”. O el “pimentón” en la cuina espanyola, o la “paprika” en l´ hongaresa. Doncs bé: tots aquests productes- i molts d’ altres- vénen d’ Amèrica. L’ anomenat “Nou Món” per part dels del “vell”, és clar, d’ Europa a Àfrica, d’ Àsia a Oceania , ha protagonitzat la revolució alimentària més gran de la història.
Amèrica, de nord a sud, és un continent que va de les mars glacials als climes subtropicals, al de tipus continental mediterrani i tropical. Al seu torn, doncs, amb l’ anomenat descobriment i l’ afluència dels europeus, va ser un terreny privilegiat pel que fa al introducció dels productes de la resta del món- particularment d’ Europa, Àsia i Àfrica-: de l’ arròs al blat, de les albergínies als espinacs, del bou al porc. Passant per l’ olivera i la vinya- tan típicament mediterrànies-, fins al punt que, actualment, algunes de les primeres zones productores de vins del món –en quantitat i qualitat- són , per exemple, Xile o Califòrnia.
Amèrica, des del punt de vista alhora climàtic, geogràfic i també humà, es divideix en Amèrica del Nord, que abasta el Canadà, els Estats Nits d’ Amèrica i els Estats Units de Mèxic- cosa que a vegades oblidem-. Inclou un territori d’ Oceania, l’ illa d’ Hawaii, que pertany als Estats Units, o Alaska, antiga possessió russa.
Amèrica central és un estret pont que uneix el nord i el sud d’ Amèrica, amb un conjunt d’illes a l´ est, al mar Carib: hi trobem els estats de Guatemala,
El Salvador, Hondures, Nicaràgua, Costa Rica, Panamà, les Bahames, Barbados, Cuba,
la República Dominicana i Haití , que ocupen l’ Espanyola, Jamaica i Trinitat i Tobago. Puerto Rico és un Estat Lliure Associat als Estats Units i d’ altres illes són territoris europeus d’ origen colonial. Aruba i Antilles són holandeses, Guadeloupe , Martinica, la Guaiana francesa, Saint-Pierre i Miquelon- més al nord- pertanyen a França, Grenada, Anguila, Virgin Islands (Verges britàniques), Turks i Caicos i Montserrat, Bermuda (atlàntic), Caiman.
Amèrica del sud inclou també un nord, un centre i un con sud. El nord d’ Amèrica del sud inclou Veneçuela, Guiana, Surinam, Colòmbia, Equador, Perú i Bolívia. El Brasil, ell sol, desborda els límits, ja va de nord, al centre i fins al sud. El sud de sudamèrica inclou Paraguai, Uruguai, Argentina i Xile. Pel que fa a l’ Antàrtida, se la reparteixen estats com Gran Bretanya, els Estats Units o Noruega.
Culturalment – i culinàriament, no obstant, hom divideix el continent americà entre Nordamèrica pròpiament dita (sense Mèxic, que geogràficament sí que en forma part), de base anglo-saxona i nòrdica, i Llatinoamèrica, Iberoamèrica, Hispanoamèrica, noms diversos per a una Amèrica del sud que no és bàsicament de llengua espanyola, com es tendeix a creure, sinó que el portuguès hi és gairebé tan important, a més de les llengües autòctones, dominants en països com el Paraguai o altres, però encara menystingudes i fins perseguides- com varen fers els castellans (espanyols), empenyats a exterminar-les. També podem trobar criolls o dialectes antics- del Canadà a Sudamèrica- del francès, l’ alemany, el neerlandès, etc. Naturalment, les llengües pròpies es troben arreu, minoritzades i en general no reconegudes: des dels inuit i els “pells roges” nordamericans als descendents dels antics asteques, maies i inques, que parlen llengües d’ una gran tradició cultural- quítxua, aimara, guaraní-, àmpliament parlades en alguns estats i amb unes cultures culinàries molt important a Mèxic, el Perú, Paragüai, etc. També hi ha l’ aportació negra, a causa de l’ esclavitud, i les successives migraciones europees, àrabs, asiàtiques, etc.
De Mèxic al fast food.-Amèrica dóna al món grans cuines, com
la de Mèxic- excel.lent i refinada, malgrat l’ etern picat dels chiles,i les salses de foc-, el Perú, també amb una cuina de síntesi- indígena, europea i fins xinesa-, l’ Argentina- famosa a tot el món pels seus asados i per l´influx italià-i el Brasil- que sedueix amb la caipirinha– així com sistemes alimentaris o dietes anomenades andina, antillana o caribenya, interamericana, californiana (de tipus mediterrani), etc. però també ens porta el sistema, per desgràcia més conegut al món, que és el menjar ràpid de matriu nord-americana – la tríade de l’ hamburguesa, el quetxup i la cocacola-, els menjars greixosos, salsats i el domini dels esnacs refregits i passats de calories, els gelats i la pastisseria industrial supergreixoses i les begudes superensucrades i supercarbòniques. I, per si no fos poc, a aquest horror s’ hi afegeix el tex-mex, una caricatura en clau nord-americana del menjar mexicà.
Per un europeu, acostumat a les petites distàncies, sorprèn la gran magnitud dels països i espais d’ aquest continent: per exemple el Canadà és el segon país més gran del món (després de Rússia). Texas- un estat o una “regió” d’ estats Units, segons el llenguatge espanyol, és més gran que
la Península Ibèrica. I estats com els Estats Units, Mèxic Argentina o Brasil (el quart país més gran d’Amèrica) són també de dimensions king size. A Amèrica hi ha de tot, doncs: contrades de neus i gel perpetus (Alaska, nord del Canadà), zones de clima mediterrani (Califòrnia, Xile, etc.), subtropicals com Cuba o Florida, tòrridament tropicals el Carib i bona part d’ Amèrica del sud, enormes deserts als Estats Units, Xile, algunes de les muntanyes més altes del món- de les Rocalloses als Andes, amb neus perpètues-, el riu més cabalós del món, l’ Amazones, contrades humides típicament atlàntiques, d’ est a oest. I oceans: l’ Atlàntic, el Pacífic- atenent a una típica expressió nordamericana, “de costa a costa”, l’ Oceà Glacial Àrtic (o polar) l’ Oceà Glacial Antàrtic i mars o oberts, baldament es diguin golfs: Mar de Labrador, Golf d’ Alaska, badia de Hudson,golf de Sant Llorenç, al nord, Golf de Mèxic, mar del Carib o de les Antilles, Mar de Weddell, al sud, illes o “cayos” (en anglès kay) de referència a tot el món- de Groenlàndia (que pertany a Dinamarca) a les Antilles- tan desitjades-, de les Galàpagos (Equador), Hawaii (nordamericana), les Malvines (de sobirania britànica), Pasqua (de sobirania xilena). Compta també amb estrets i canals estratègics com el de Panamà, el de Bering- que separa els Estats Units de Rússia i per on, segons alguns, haguessin pogut circular alguns aliments abans del Descobriment d’ Amèrica, com les patates- o el de Magallanes (Magalhaês) al sud, el de Drake, més sud, entre el cap de Horn (Hornos), la Terra del Foc argentina i l’ Antàrtida.
També hi alguns dels llacs i conjunts d’ estanys més grans i nombrosos del món- Superior, Michigan, Erie…
Les cuines d’ Amèrica fan bo l’ expressió nord-americana de melting pot– que vol dir olla barrejada-. A parts de les cuines dels amerindis, les diverses migracions hi ha donat la marca pròpia: bàsicament anglo-saxona al Canadà i els Estats Untis i espanyola de Mèxic a la resta d’ Amèrica.
Arreu hi ha , d’ entrada, la cuina dels autòctons americans- els inuit al Canadà i les diverses nacions índies als Estats Units i a Mèxic. Al Canaddà, doncs, hi ha la cuina autòctona, la cuina d’origen francès (Quebec) i la d’ origen britànic (resta del Canadà). Als Estats Units, a les tradicions autòctones s’ hi superposaren les aportacions britàniques, alemanys, holandeses i, més endavant, italianes, xineses, llatinoamericanes, eslaves, i, fins i tot, menorquines (Florida).
A Amèrica del sud hi ha sistemes culinaris autòctons i d’ origen europeu d’ una gran importància, que ha donat algunes de les primeres cuines del món, com és ara Mèxic o el Perú. Al Brasil, és clar, s’ hi ha ajuntat els productes autòctosn amazònics, l’ aportació portuguesa i l’ africana. Argentina és, per la seva cuina, el país més “italià” del món- després de
la pròpia Itàlia, és clar-, però també ofereix la tradició autòctona dels rostits de carn. Arreu hi podem trobar influències espanyoles- que són la base-, gallegues, basques i, localment, de moltes altres comunitats- xineses, índies, catalanes, franceses,alemanyes, àrabs , jueves askenasites o centroeuropees- importants a Argentina-, eslaves, etc.
Les cuines d’ Amèrica, actualment, s’ expansiones arreu: tant el model nordamericà fruit de l´ impuls imperial i del prestigi que se’ n deriva (hi podem incloure el model tex-mex, el fast food, les pizzes, etc.) com altres cuines presents ja aquí fonamentalment a causa de l´ emigració: així tenim cuines de l´ Argentina, del Perú, de Colòmbia, de l´ Equador, de
la República Dominicana, del Brasil, etc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!