BONA VIDA

A la mediterrània i en alguns països àrabs, en l´alimentació de diari, s’ ha menjat , com a postres, fruita, seca o dolça; l´inlfux anglosaxó i nòrdic ha anant imposant la pastisseria, en detriment d’ una bona alimentació.

FRUITA O PASTÍS?

En la tradició mediterrània, per postres, gairebé sempre ha prevalgut la fruita- sigui seca, tan característica de Catalunya-, però la influència nòrdica i francesa ha anat introduint el consum de gelats i pastissos, sobretot als restaurants, però també cada cop més a casa.

La fruita  fresca- que no és el mateix que les melmelades i confitures- és bona i apetitosa en qualsevol ocasió:hi ha gent que té el costum de menjar-ne per esmorzar, sigui formant part dels cereals o musli o bé de macedònies o menjant-ne una o més peces.

De fet, la fruita ofereix un munt de possibilitats: així  ens permet seguir el pas de les estacions, i així podem associar l´estiu als préssecs, les nectarines o les cireres, la tardor al raïm, les figues, codonys i caquis, així com les castanyes- però també a les pomes: al mercat ja trobem les dolces i cruixents Roya Gala de l´Empordà-, l’ hivern als cítrics i pomes i la primavera a les maduixes, nespres i albercocs.

Però també, de la mena que sigui- fresca, seca o dessecada- és un aliat indispensable de la cuina, ja que dóna als plats que acompanya un toc de frescor i de color que els fa més bons i apetitosos: amanides, sopes, guisats, rostits, farcits i salses es beneficien de la seva presència. A la cuina gironina n’ hi ha brillants exemples, com l’ oca (o l’ ànec) amb peres (que també es pot fer amb cireres, amb préssecs o nectarines, amb pomes, etc.); o la botifarra dolça amb poma. No oblidem el llom o pollastre amb pinya (que tant agradava en Salvador Dalí, i anava a un restaurant de Cadaqués a menjar-ne), la sobrassada amb poma i diversos plats de Lleida o de la cuina internacional, com l’ ànec amb taronja, els tagins del Marroc (com el xai amb prunes) o els polos o arrossos (i altres plats) amb fruita de l´Iran  i altres països de l’ àrea.

A la Mediterrània tenim el sa i bon costum, que no hauríem de perdre, de menjar fruita a les postres, una tradició que ja vé de l´Edat Mitjana: podem menjar fruita seca, com hem dit,  a l´estil de les postres de músic (grana de capellà, a Girona, nyoca, a Osona, ganyips, entre els escursionistes) o bé tota mena de fruita fresca, segons l´estació, ja que països com Provença, els països de llengua catalana, Andalusia, Aragó, Itàlia, Grècia, Portugal etc., en són grans productors.

La major part de les fruites que podem portar a la taula, tot i puguin ser d’ un antic origen silvestre, són cultivades; però encara podem gaudir, en moltes contrades, d’ autèntica fruita silvestre, siguin maduixes, gerds, nabius i fins i tot avellanes.

La fruita seca és un dels regals de l´alimentació mediterrània tradicional, que en fa un gran ús a la cuina: avellanes, ametlles, nous, pinyons,festucs i d’ altres que hem anat incorporant, com els cacauets( encara que estrictament no siguin un fruit), els anacards o les nous de pecan. Alguns d’ aquests furtis secs apareixen a les picades i altres salses o bases, guarnicions, amanides (com les nous en alguna amanida de iogurt), embotits i terrines, (és el cas dels pistatxos)

Una de les guarnicions més populars i delicioses de la cuina dels països de llengua catalana i també d’ altres països de la Mediterrània, tan per a plats salats com dolços, és la de panses i pinyons, que donen color i animació als plats. A Mallorca, aquesta acolorida guarnició, justament, dóna nom a plats- per exemple de peix, de coliflor, de pastanaga morada, pròpia de l´illa-, dits, justament, “a la mallorquina”. La mateixa combinació la trobem a Itàlia i en algun altre indret de la mediterrània o d’ Àsia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!