BONA VIDA

Jaume Fàbrega

18 de desembre de 2011
0 comentaris

erotisme i menjar

L´erotisme medieval, xinès, indi, islàmic…

L´EROTISME A LA CUINA DESL REIS I DELS PLEBEUS

Sempre han tingut bec les oques, com deia la meva àvia!. No és pas una cosa d’ ara la preocupació per les menges suposadament amb efectes eròtics, o sigui, que poden estimular la nostra líbido.

Hi ha dues cultures mil.lenàries, l’ índia i la xinesa, que sempre s’ ha preocupat per aquest tema, si bé els indis, en ser majoritàriament vegetarians, ho tenen una mica dur de pelar. Tot i que la tradició diu que hi ha vegetals que aixequen la líbido: l´api, per exemple i, encara més ja que són vegetals, les espècies i les tòfones. I en el regne marí les ostres- ja considerades pels romans- i segons els xinesos, les aletes de tauró i altres rares criatures marines o terrestres- normalment parts d’elles-. Ara, amb aquesta obsessió, els xinesos estan arrasant el Tibet, ja que n´arrenquen tota mena de plantes, arrels,  rizomes, etc. de tradicionals efectes libidinosos. Està clar que abans aquests articles només eren per als emperadors.

Sembla més aviat  dubtós, científicament, que hi hagi substàncies pròpiament afrodisíaques- és a dir, capaces d’ estimular el desig sexual. No obstant, hi ha una tradició mil.lenària de plats i àpats eròtics, o amb suposats efectes afrodisíacs. Suposats, és clar, ja que les també suposades receptes eròtiques dels llibres i els cuiners són una completa estafa- una “collonada” (i mai tan ben dit), com diria Josep Pla!. És hilarant veure com aquests professionals s’ ho agafen seriosament, tot pontificant sobre el tema.

La sensualitat aplicada al menjar apareix insinuada a la Bíblia i  és recollida en la tradició àrab (“déu va fer 10 parts de sensualitat, i 9 són per als musulmans”, diuen ells mateixos). Encara avui, possiblement al gent més sensual del món són els pobles islàmics i, d’entre ells, segurament dels primers són els turcs, sense obidar els algerians, els iraquians, els egipcis…La famosa “passió turca”, doncs, no és pas una entelèquia! . I molt menys l´imaginari europeu que, des de l´Edat Mitjana, atribueix a l´islam una predisposició pels paers del llit. Tant en la tradició semítica com en la hindú, hi ha nombrosos manuals eròtics que inclouen receptes afrodisíaques. Al Algèria, per exemple, es considera infal.lible la barreja de mel i cacau, i a Turquia a qualsevol basar hi podem trobar barreges miraculoses, que també solen contenir mel, amb aitals efectes. I els xinesos també ofereixen pocions- ara en forma de pastilles- que ens prometen, com les pocions de l´Islam, l´oro i el moro.

Al Marroc, el ras-al-hanut, (que vol dir “el millor de la botiga”, literalment el cap) és una barreja d’ espècies molt acreditada , i  és potser l’única menja afrodisáca de veritat, ja que en la versió “hardcore” pot contenir la cantàrida (pols d’ ala d’ insecte freqüent a la Península Ibèrica, l’ “spanish fly” de les botigues de sexe) i la belladona, que l’ ornen amb ressons genèsics, ja que són dos potents vasodilatador. El nom d’aquesta planta tòxica ve dle fet que les dames l´utilitzaven com a cosmètic per a dilatar les pupil.les i sei així ser me´s desitjables. Ara és possible trobar aquesta meravellosa barreja d’ espècies al nostre país, si bé desproveïda d’ aquests ingredients preciosos. Al Marroc hi ha anualment molts homes morts suposadament d’ un atac de cor després d’ un bon àpat- això si, cuinat amb ras-al-hanut- i d’ una sessió de llit: a la dona, farta del  seu domini masclista, segurament se li ha anat la mà amb la recepta de l’ avia, il ´ha carregada amb una mica més de belladona i una mica més de cantàrida!.

L´escriptor Paul Bowles s’ hi refereix, a través d’ una experiència viscuda.

Particularment en vaig publicar una de casolana, recollida in situ, al 3r volum de l´enciclopèdia “La cuina mediterrània”…Declino responsabilitats!

Aquesta barreja apareix en els nostres manuals de cuina medievals amb el nom de “pólvores de duch”, i equival al garam masala de les receptes de l´Idia, Pakistan i Bangla Desh. O, si no, ens podem conformar amb un “alçapiu” (menta), dins la jocunda tradició valenciana de sexe, cuina i plaer. Recordem que els italians deien de València, al s XV, que “és la più lasciva ed amorosa città che nel mondo sia” (la més lasciva i amorosa ciutat del món…Això malgrat la Rita Barberà,m sembla que encara avui és cert!. També és valenciana la “llet gelada”, un clàssic afrodisíac de llet amb canyella i llimona., dita “llet preparada” o “llet a la mallorquina” a Mallorca i “llet merengada” a Catalunya.

Les “receptes afrodisíaques” solen ser “immorals”-com diria Vázquez Montalbán- pel fet que solen ser incertes, com hem dit abans. Al capdavall, llegint qualsevol llibre del tema, tot ho és, i a vegades es parteix de similituds formals. Així en algunes cultures les cues,  els testicles, els penis (de tigre, a la Xina) etc., hi solen ser considerats. O coses tan extravagants com els ous de tortuga (Amèrica Llatina).

Això no impedeix que sé escriguin desenes de llibres sobre una cuina pretesament afrodisíaques, que, per descomptat, són una total bestiesa. Ni tan sols hi apareixen receptes com les esmentades, que, si que serien de les poques que podríem considerar dins aquesta categoria.

Això, si, sempre han tingut be les oques. Ja el rei Joan II, Amador de la Gentilesa, feia cartes a la seva dona que estiuejava a l´Arboc del Penedès demanant-li que manés fes preparar al majordom receptes eròtiques, i més explícit no podia ser, ja que deia que eren per jaure amb ella.

 

“Havem sopat lo blanch d’ una polla cuada e II parells de perdiganes ab gran plaer”, i a continuació demana “pagó e perdius, longanices i formatge fonedor amb peres”. Heus quí el motiu:”Molt cara companyona:demà nós anam a dinar a l’ Arboç e a sopar e jaure ab vós; pregant-vos que entre les altres viandes, nos facets aparellar andolles e botons de moltó” (Joan I de Catalunya-Aragó (1350-1396), carta a la seva muller Violant, novembre de 1391).

Hi apareixen els “botons de moltó” és a dir les turmes de xai; a tot el món hi ha el costum de menjar testicles d’ animals, creient que tenen efectes miraculosos; també ens parla de les “andolles”- un embotit probablement similar a la botifarra de perol (a França andoulle) i de i les peres amb formatge- unes postres que encara es fan a Itàlia-, entre altres menges, com els ocells de caça, que es consideraven molt afrodisíacs, tal com veiem al Tirant lo Blanc, ja que Carmesina es fa preparar dues perdius amb malvasia abans de la brega amorosoa. No ens descuidéssim de les begudes, i no solament la llet de vaca de la traïció medieval, sinó també la malvasia i altres vins generoses i el xampany, és clar, tradicionalment lligat als ritus de la seducció. 

En tot cas, a questes preparacions i begudes les hauríem de considerar una mena de placebo de la líbido. Ja em direu, després de pagar un àpat de marisc- un dels afrodisíacs més tradicionals-, com a mínim, ens baixarà la visa, i no n´estic segur que ens faci aixecar allò que cal aixecar!. Tot i que és evident que ens erotitzarà més un plat ben condimentat, i ben rodejat de literatura i una bona presentació,  que no pas un de mal fet. I que allò que compta, finalment, és la companyia…I que la factura del restaurant no pugi massa, és clar.

A l’ Speculum al foder, o “mirall del fotre”, mena de “kamasutra” català del s. XIV- el primer d’ Europa-, hi apareix una recepta de “medicina per endreçar la verga”, que no és res més que la “llet gelà”  (llet amb canyella i llimona, beguda que encara s’elabora i es troba envasada en tretrabrik), que ja hem esmentat. L´esmentat text ens diu que té efectes sorprenents per  a dreçar allò que volem que es dreci. L´erotisme a l´abast de tothom!. Igualment, els nostres avantpassats es prenien”lletovaris” , una beguda afrodisíaca. Particularment una barreja de rovells d’ ous amb espècies, malvasia, etc.;la  princesa Carmesina se’n fa preparar una amb ( rovells d’ ou, mentre que el “Golafre Eclesiàstic” de Francesc Eiximenis- quan va als banys (hamam) a “jaure amb dones”, se’ n pren un amb 24 rovells!. En aquell temps no devia existir el colesterol.

Per saber-ne més

Jaume Fàbrega: Cuina i comensalitat, de l´Edat Mitjana a Ferran Adrià (Pagès Editors)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!