Heu menjat mai un entrepà de sang amb ceba, o de sèpia amb salsa, o de calamars?
L´ENTREPÀ
L´entrerepà- menjar posat al mig d’ un panet obert o xapat- i el sandvitx- menjat posat enmig de dues (o més) llesques de pa de motllo, marca la diferència entre nord i sud. El panet , barreta o llonguet és popi dels Països mediterranis, de Portugal a Grècia, passant per Provença o Itàlia (panini). El nòrdics- començant pels francesos estrictes- només coneixen la tartine –llesca- o el sandwich- passat en altres llengües sota diversos noms, com sandvitx- català- sandes– portuguès i fins el curiós emparedado espanyol o l´imaginatiu mot que els valencians apliquen al gelat-sanvitx, que anomenen “xambitet”.
Precisament la paraula entrepà és d’ origen valencià i, encara avui, és aquí on es fan els millors i més originals entrepans: el magnífic blanc i negre (amb perfumada salsitxa i botifarra de ceba), els entrepans d’ anxoves i pebre roig de Castelló, l´entrepà arrebossat i fregit que es feia en un cèlebre bar de València, l´entrepà de sang amb ceba… El DIEC el defineix com a “panet o crostó migpartit o dues llesques de pa amb un tall de carn, d’ embotit, de formatge, etc. dins”. I l´entrepà de pernil, que és el més popular de tots?.I el de truita, el de tonyina, el d’ anxoves?. I el sucat amb tomàquet?. I, realment: és el mateix un entrepà que un sandvitx?.D’ aquests diccionari ja no ens sorprèn res. També hi ha entrepans especials, amb nom propi: la “torraeta” dels llauradors de la taronja a Castelló, amb anxoves i fins abadejo i pebre roig; la clotxa, del Priorat i altres comarques veïnes, amb arengada o sardina salada, tomàquet, etc.; la “llagosta” de Mallorca, un llonguet de pamboli amb pernil. També hi ha entrepans de truita a la francesa, de truita de patates, de truita d’ alls tendres- també molt valencià-. N’ hi ha de tonyina, de bacallà, i segons Ferran Adrià, també de sardines: o de calamars a la romana, a l´estil espanyol, o de sèpia amb salsa a l’estil de Banyoles- hi ha també entrepans locals-. Deliciosos entrepans de carnrn, com el “pepito” de vedella, el de llom, el de leitâo” (porquet) portuguès, o el de “bife”, el “prego”, etc, tos de Portugal, país de grans eentrepans. També, per acabar amb la Mediterrània, els entrepans itlaians ja esmentats, els provençals- com el refrescant pan banhat, a base d’ anxoves o tonyina i verdures crues-, el hobz biz zeit (pamboli) de Malta, etc.,; també els àrabs, grecs i turcs amb pa pita, amb xai, verdures (doner kebab, gyros, shawarma; amb broqueta de carn, com el xisquebab o el souvlaqui grec, o amb mandonguilles com les keftes, etc. etc.). També hi ha els entrepans llatino-americans: el de “frita” cubà (una mena d’ hamburguesa), la “minuta” (de peixet fregit), el “choripan” argentí i similars. I, és clar, els hot dogs, les hambugueses i altres perversions – o no- del fast food internacional.
A més, segons la contrada, els entrepans es poden guarnir amb tomàquet natural ( fins en forma de puré preparat!), maionesa o alguna altra salsa, , rodelles molt fines de tomàquet, enciam, ceba, julivert, alfàbrega, pebrots fregits, etc.
Segur que al vostres poble, a a casa, teniu la pròpia recepta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi m’agrada molt el de tonyina de llauna, anxoves i olives (farcides o de l’Aragó). També tonyina sola, amb trossets (o tires fines) de ceba tendre. Això amb pa de barra cruixent. Acompanyats amb un parell de pinsos del porró amb vi roig fresquet….
Avui, sense anar més lluny, menjaré entrepà per sopar. Barrejo l’opció de llom ibèric amb formatge i uns alls tendres o el de tonyina amb amanida.
I és veritat que a València encara s’hi fan uns entrepans superbs. Actualment hi ha arrelat un tipus d’entrepà d’origen uruguaià, si no vaig errat, que en diuen "chivito" (sí, dissortadament no hi ha massa esperances d’adaptar el terme castellà a la nostra llengua). Consisteix en una barroca mescla de carn de vedella, pernil o llom curat, mozzarella i amanida (i fins i tot pebrots fregits). Per altra banda, a Xile o Mèxic és molt comú emprar un "mole" d’advocat per acompanyar la carn de l’entrepà.
I tota una altra branca d’entrepans, que mereixerien una entrada, són els kebabs turcs i grecs. Aquell que més m’entusiasma és el Kokoreç, un saborós mos de blanquets (intestins de xai) torrats i assaonats amb comí i pebre roig.
PD: un dels comentaris més divertits que he escoltat sobre un entrepà va ser una pensada d’un conegut meu, que quan va tastar l’entrepà de llom amb pebrots que li havien servit li va dir el cambrer: això no és un entrepà de llom amb pebrots: el llom va per una banda i els pebrots per una altra. I certament, a vegades, tan important com els ingredients és la correcta disposició i fusió dels mateixos dins del pa.