No és el mateix “la nostra vella cuina familiar” (Josep Pla), de patró femeni, que la cuina desl homes centrada en la costellada o barbacoa o en les cuines derivades del propi ofici, com els pescadors.
La
cuina dels homes
La dona ha estat, si més no des del
Neolític, la principal protagonista de l´activitat culinària. Però en el
sistema de la cuina tradicional, si bé amb menys importància, l´home també hi
ha estat present. I ara, potser més que mai, però de forma lúdica: no per les
necessitats del treball, sinó per diversió – o en algun cas per necessitat, en
el nou model de família monoparental-.
A través del menjar podem fer una
lectura antropològica i sociològica de les societats, tant històriques com actuals,
i, sobretot, de les relacions de gènere (que seria més correcte, en les
llengües romàniques, anomenar sexe). Però no solament analitzat la pràctica
culinària, sinó també les normes de
comensalitat – comportament durant l’ acte de menjar, normes d’ educació, cortesia i convivència social i de situacions diverses-
menjars a l’ aire lliure, als palaus, als hostals, a les tendes, als mercats, a
casa, al treball, al camp, a la barca.
És la representació del poder, la
prosperitat i la felicitat, o de la solidaritat de compartir el poc que es té, enfront
de la lluita contra la fam, evocada per Montanari en les seves reflexions sobre la fam i l’
abundància.
Necessitat
i resposta
O, simplement una resposta al medi
(per això parlem d’ecocuina) tot procurant de donar una solució satisfactòria
als recursos alimentaris de què es disposa- en un bosc, a la muntanya, en una
barca…- tant des de vista de l’ aliment necessari per a perpetuar la vida i
la força de treball, però també, per procurar un mínim de satisfacció palatal. Per
això parlem d’ ecologia del menjar – com ho podríem fer d’ ecosistema
culinari-, ja que aquesta activitat primordial
(sense la qual no es pot mantenir la vida, treballar i perpetuar l’
espècie) no s’ insereix en un espai tancat o incontaminat, sinó que s’
incardina íntimament en el propi treball. Per això, en aquest treball ens
centrarem primordialment en la relació entre cuina i gènere o sexe i, més
específicament, en la cuina del gènere masculí.
La que podríem anomenar cuina dels
homes és la que dimana de forma més directa de les necessitats funcionals, quan
aquest treballa lluny de casa i, a diferència de la cuina domèstica- cuina de
les dones-, que té una paràmetres perfectament definits i pràcticament comuns a
totes les cultures, la cuina de gènere o sexe masculí s’ adequa a
circumstàncies molt diverses i ha de respondre a patrons força diferenciats.
No és el mateix la cuina en solitari-
com podria ser la dels pastors mediterranis- que la col.lectiva o de grup,
i aquesta, encara es pot diferenciar
entre la permanent, ja que el treball es dóna gairebé tot l’ any- com la dels
pescadors –, o els homes divorciats amb fills- de la periòdica- com la dels
carbonersdors del suro, terrissaires de la Bisbal, etc.
Treball
i oci
Deixant de banda l’àmbit de la cuina
domèstica (de les dones), i centrant-nos en la cuina del treball- dins la qual
la pràctica culinària ha d’ ésser assumida per un dels treballadors, no per un
cuiner especialitzat ,cal esmentar els oficis o activitats amb pràctiques
culinàries adherides més corrents:el carboner,el pastor,el pagès, el pescador,
el roter (Mallorca), l´hortelà…. També hi ha col.lectius masculins urbans o
derivats de la revolució industrial que han creat pràctiques culinàries curioses
o particulars, amb elemetns precaris, com els miners o els ferroviaris, així com
els camioners.
Litúrgies i rituals
Tal
com apuntàvem més amunt, , més enllà de l´ exercici o pràctica de la cuina, és
també útil tenir en compte la litúrgia de la taula: comportament, rituals,
conversa. Joan Fuster, en
aquest senti, afirmava que el menjar val la pena per la “conversa”, i els
filòsofs grecs, que batejaven Symposion
(convit o banquet) els seus tractats de filosofia, hi estarien d’ acord. Com diu Francesc
Eiximenis “Parlar en convit deu ésser de rialles o de matèries plaents que
negú no offenen, e de coses agradables
qui no toquen negú en especial” ( Com usar bé de beure e menjar). A més,
hi introdueix un matís de gènere: ens diu que a taula no hem de parlar de
dones.
Dones
i taules
En la civilització judeo-cristiana les
dones- tot que també han estat i són encara menystingudes i fins oprimides, si
bé, cal reafirma-ho, mai fins al grau cureis en que`encara avui ho estant en el
món islàmic i fins en l´”euràbic” (a casa mateix) han obtingut, no obstant, un
paper que no es pot comparar en el que veiem en altres cultures, com les ja
esmentades de matriu islàmica i fins a l´ Índia o a la Xina, si més no en certes classes. I, en
canvi, en algunes èpoques, societats o ambients és exclosa de la taula. Ho explica Violant i Simorra, pel que fa al
Pirineu (parla de la vall d’ Erronkarri o Roncal). Lorenzo Millo, un
important escriptor gastronòmic valencià, parlant de la comarca de la Ribera va
escriure (1983) un text en què
introdueix un nou matís: “coexisteixen dues cuines, una “de dones” i una altra
“d’homes”.
No s’estableix
la divisió, com podria suposar-se, en el
sexe dels que guisen, sinó en el destí de les viandes
Menjars d’ homes, menjars de dones
Una dita
valenciana, prou expeditiva, fa, “la dona en casa i l’ home en plaça”, reflex
d’ una connivència islàmico-cristiana. És normal, si tenim en compte que també
es deia “la dona a filar i l’ home a estudiar”. O a cuinar és clar, la seva
activitat eterna que, ara, amb les migracions, torna a estar d’ actualitat.
Així, en un curs de capacitació professional adreçat a immigrants, que va tenir
a Lleida l’ any 2005, en contra de tots els pronòstic, s’ hi varen presentar
onze dones i només un home: tots llatinoamericans. El cuiner que impartia el curs
deia (“La Vanguardia”, 30.5.05) sobre aquest atrevit cursillista: “el primer
dia que li va tocar rentar em va venir a dir que a Colòmbia, una societat molt
masclista, els plats mai no els renten els homes”. certament, però, no cal pas
anar al país de la cúmbia per comprovar això: aquí mateix hem viscut i vivim
situacions similars.
En tot cas, el
folklore transmet fidelment la divisió de gèneres: “Canta canta cantador/ canta
una cançó bona /que aquesta nit sa teva dona/ per sopar et darà trempó”, com fa
una glossa mallorquina.
Gustos masculins
i gustos femenins
En un altre ordre de coses, en la literatura, sovint, es
fan servir imatges que parlen de la “feminitat” o “masculinitat” de determinats
plats. En la terminologia franquista (i postfranquista), es qualifica, la cuina
de Castella o d’ Aragó amb la una terminologia ben explícita: “recia”,
“racial”, “viril”- Sánchez Ferlosio
i altres-; és més, quest darrer troba sospitosa l’ afició de catalans i bascos
a la cuina. Vicent
Andrés
Estellés introdueix un nou component: a Les pedres de l’ àmfora,
parla de la vella oposició entre l’ allioli i la maonesa o maionesa en relació
al seu origen, menorquí o francès: “Jo defensava l’ allioli/ aquella sabor, la seua trèmola
solidesa/ tu, al contrari, defensaves la maionesa/ adduint testimonis
cultíssims de gourmets/ t’he de dir, malgrat tot, que la maionesa/ és sols un
allioli que va eixir maricó”.
“A Còrsega el
menjar dels homes són gairebé sempre forts, salats i coents, mentre que les
dones i els nens prefereixen les coses dolces”, diu F. Ricciardi-Bartoli a Cuisine
corse de A à Z (2001). En la cultura tradicional mediterrània occidental-
no és així, en canvi, en el món anglosaxó-, s’ ha tendit, en general, a
atribuir al gust propi de les dones les coses dolces, mentre que els homes mengen
coses salades, fortes i coents.
Aquest contrast encara és més evident entre la cuina
mexicana i els “gringos” del nord: el propietari d’ un restaurant mexicà de
Barcelona diu: “les saco un chile habanero y el chile jalapeño, que hacen
saltar las lágrimas a los más machos “. En consonància amb aquesta superdosi de
masculinitat, l’amor d’ aquest restaurant ens proposa plats com “Huevos de
albañil”, i també ofereix, segons la periodista que l´ entrevista “tacos para
que lloren los más machos” (“La Vanguardia”, 2006).
Cuina de mascles
Ara bé, entrar en aquesta competició de qui és més
mascles, pot ser perillós: els cubans i resta de caribenys encara tenen un
chile/ají o bitxo més picant (ají
cachucha, rodó com la “cirereta”) que anomenen, amb raó “ajicito de la puta
de tu madre” (“baccio di Satana”- “petó de Satanàs- a Itàlia. Qui més mascle
que el gran boc cabró?, o sigui, el diable).
Una salsa forta, coent, etc.amb all (o amb bitxo) des d’
aquesta perspectiva, és més “viril” que una altra que no en tingui. I no
obstant…
Els camioners alemanys, quan fan un recés, solen beure
un cafè i menjar-se un pastís, mentre que els ibèrics preferiran- si poden- una
cervesa i una tapa. Però, com es pot veure al Tirant, a l´ Edat Mitjana els
homes eren tan llaminers com les dones: devoren, literalment, tota mena de
llepolies- confits, marsapans, pinyonada i sota qualsevol pretext. Igualment a
com ho són en les cultures àrabs- igualment a com, en algunes, el vi hi és
present- com altrament en la liberal cultura turca- com ho veiem en els poetes
aràbigo-valencians recreats per Josep
Piera-.
En algunes cultures- ja esmentades – o medis rurals, la
carn és considerada una prerrogativa del sexe masculí, tal com s’ escau en
alguns països àrabs: “Food is a key idiom and instrument for the definition and
maintenance of gender obligations” (Ianthe
Maclagan, a Culinary cultures of the
Middle East, S.Zubaida i R. Tapper ed., 1994) on afirma, dins aquesta clau
idiomàtica i de gènere de la cuina, que la carn és prerrogativa de l´ home i la
dona depèn del que ell decideix pel que fa a la seva alimentació. També!,
podríem dir. No cal dir que les migracions ha exportat aquí alguns d’ aquests
comportaments.
A l’ Edat Mitjana la carn – i la caça – són
prerrogatives aristocràtiques- el poder, l’ home-, i ho diu Francesc Eiximenis, i en el món anglosaxó
s’ associen les carns vermells a la virilitat: “és un home de veritat sense
arribar als estereotips negatius de falta de respecte a les dones o d’ estar
obsessionat amb els esports, la cervesa i les carns vermelles”, afirma Marian Satzam i companyes sobre “El
futur de l’ home”, tot parlant de la nova categoria –post-metrosexual- anomena
“ubersexual” (entrevista a “El País”, 3.2.06).
Igualment, la tradició de menges considerades afrodisíaques-
ja glossades en el manual medieval
català Speculum al foder, és,
en general, masculina, incloent, en l’ actualitat, països com el Marroc (ras-al-hanut), la Xina i al sudest
asiàtic (sang de serp, aletes de tauró, nius d’ oreneta, sexes de certs animals
etc.) i l´ Amèrica llatina (ous de tortuga, vits o sexes de bou – “machos” de
Mèxic, “chotos” a l´Uruguai, etc.). I
entre nosaltres, fins no fa tant, les turmes o testicles dels xais o d’altres
animals,-uns productes que les mares solin donar als nens, amb la creença que
reforçarien la seva virilitat-.
Aquesta divisió entre cuina patriarcal i matriarcal ens
permet diverses reflexions sobre els sacrificis religiosos, que en totes les
cultures- com podem veure a la Bíblia-
adopten la tècnica exterior (“exocuina”) del rostit i són sempre
realitzats per homes. Al Déu-mascle li complau aquesta cuina, i exigeix les
corresponents barbacoes, ni que siguin fetes amb carn humana (Sacrifici d’
Abraham, encara commemorat pels musulmans en escaure’s, després del Ramadà, el
“Dia del Gran Sacrifici”).
La “maledicció d’
Abraham”
La “maledicció d’ Abraham” sustenta les similituds i les
dissemblances de les anomenades tres religions del llibre, el judaisme, el
cristianisme i l´Islam. L’ especialista bíblic Bruce Feiler , a Abraham, un
viaje al corazón de tres religiones (2002, traduïda de l’ anglès) s’ ha fet
una suggestiva lectura.
Aquests tres sistemes monoteismes es reclamen fills d’
Avram (jueus), d’ Abraham (cristians) i
d’ Ibrahim, respectivament. És el gran pare de la nació (jueus o àrabs), o el
patriarca que anuncia el sacrifici de Crist (cristians). I el seu famós sacrifici
no és més que l´ invent de la barbacoa universal, que ens mostra el seu origen
diví i sagrat: és el propi déu qui la reclama, tot exigint, a més, no pas el
xai de consuetud en el món mediterrani , àrab i jueu, sinó, el propi fill,
Isaac. El canvi de menú –finalment déu s’ ho repensa i torna al xai- permetrà
que, encara avui, els adeptes de les tres grans religions de la Mediterrània
oriental celebrin el sacrifici festiu i ritual del xai com a una festa
impregnada de religiositat. És encara així a Mallorca (xot o me de Pasco), a
Grècia (arní), en algunes parts de
Catalunya i, naturalment , en tot el món musulmà. Per a les comunitats
islàmiques dels Països Catalans, la festa principal, anomenada justament Dia
del Gran Sacrifici, aplega magrebins, subsaharians o pakistanesos en unes
multitudinàries celebracions (fins i tot transmeses per al televisió catalana)
de les quals, tal com s’ escau en una festa d’ un patriarca i d’ un déu tan
patriarcal, les dones n’ estan rigorosament excloses.
En tot cas, elles cuinaran les parts “innobles” de l’
animal, recloses a al cuina (freixures, tripes, etc.); però als homes els està
reservat el mechoui o rostit del xai
sencer.
Divisió de rols
Ni que siguin costellades, cargolades o paelles mediterrànies, barbecues nordamericanes o autralianes, lechón asadao del Carib o de Xina,
asado argentino, arní grec, o mechoui marroquí, doncs, aquesta
dualitat a què al.ludim és universal, del primer al tercer món.
Heus aquí un
document referit a l´ Uruguai- i que podríem fer extensiu a Argentina-, i que
explica a la perfecció la divisió de ros
i els conceptes d’ endocuina i exocuina, des d’ un unt de vista de la
pràctica: “El asado es algo que se come, algo a lo que se asiste y/o algo que
se hace. Está en el plato o sobre el pan, sucede al aire libre y se produce
según pautas y reglas convencionales. Además, masculinas: no incluye a la mujer
sino en roles subalternos, sobretodo porqué es cosa de intemperie y no casera,
con mucho la mujer participa en la elaboración de las ensaladas” (Iris Benet ferran,
Gastronomía uruguaya, 2006).
Masculinitat i
fogons
La masculinitat, en la major
part de cultures- en totes?- sembla com, si s’acosta als fogons, queda dsminuïda.
Excepte quan esdevé una activitat “creativa”, és a dir, intel.lectual!
“La masculinitat no és una essència, ni té caràcter universal ni
constant, és un acoblament fluït i canviant de significats, actituds i
comportaments que varien significativament segons els contextos”, ha escrit José Miguel G. Cortés. Parlem, habitualment, de cuina o d’
alimentació en abstracte. Però la hipòtesi més correcta fóra dir que no hi ha
cuina, ni alimentació: el que hi ha és cuiners o cuineres, és a dir, els agents
de la cuina. La
pregunta pertinent és: qui fa la cuina?.I l’ altra: si, durant mil.lennis, ha
estat la dona la que ha estat destinada a l’espai domèstic,- bàsicament,
l’espai de la cuina-, perquè , com dèiem,quan aquesta esdevé un “art” amb prestigi intel.lectual i de moda és
monopolitzada pels homes?.M’ afanyo a dir, és clar que parafrasejant Judith Butler, no es naix home, sinó
que s’hi arriba a través d’ un procés d’ aprenentatge, amb paràmetres diferents
segons les cultures. Els mostatxuts policies indis, per exemple, fan mitja en
públic, i en la nostra societat, la cuina domèstica, encara, no és una “cosa d’
homes”. Ni tan sols en l’ àmbit acadèmic, dedicar-se a la cuina, és quelcom
plenament acceptat des de la perspectiva dels estereotips de la masculinitat
dominant.
Al Déu-mascle , com hem dit, li complau la cuina sagnant
dels homes, i exigeix les corresponents barbacoes, ni que siguin fetes amb carn
humana. I, al mateix temps, coma contrapunt, tenim “la vella cuina
familiar” de què parla Josep Pla: la de la dona, i més concretament, la mare (o l’ àvia)(i també la seva
transmissió per via oral, ara ja interrompuda. Ara aquesta es fa a través dels
llibres de cuina tradicional). Es l’ “endocuina” familiar. La cuina
tradicional, en efecte, s’ associa a les mares o a les àvies, i són nombrosos
els llibres presents al mercat (tanmateix escrits per homes) que es reclamen,
per interès comercial, d’ aquest origen.
La barbacoa el
menjar dels déus
La divisió estricta entre la cuina de l’ àmbit domèstic
(femenina) i la de l’ aire lliure (masculina) encara és una realitat en la
major part de cultures tradicionals o amb una forta empremta religiosa, però
també en les més seculars i evolucionades: s’escau en el món jueu, en l’
islàmic, a Amèrica Llatina, a Àsia i a Àfrica. Però també en les societats més
industrials i evolucionades, com els
Estats Units –i, de fet no som marcians-, els Països Catalans. Del desert del
Sahara al de Nevada, de Xina a Catalunya es reprodueix el mateix
esquema de distribució de rols, el “malefici d’ Abraham”. La dona cuina en el clos de l’ àmbit domèstic i fa cuina d’
olles i cassoles. Es la cuina del xup-xup, la que ha alimentat, durant
mil.lennis i quotidianament tota al família. L’ home fa la cuina
“sacrificial”, excepcional i festiva- o sigui, ritual- a l’ aire lliure- es
digui “barbacoa”, “costellada” o ”mechoui” o “asado”- o la que necessita
funcionalment (paelles i cassoles dels
pagesos,olles , suquets i calderes
dels pescadors).
La representació de la masculinitat, ritualitzada així,
no queda soscavada. En canvi, el mascle, en la major part de cultures, des que
deixa de ser infant ja no pot entrar a la cuina. Al Magrib,
i a les comunitats d’ aquest origen que viuen aquí, l’ home se sent vexat si
entra en aquest clos. A Cuba, l’home que penetra en l’espai culinari és
designat amb el terme despectiu de “cazuelero”, és a dir, “doneta”, i termes
similars es troben en altres contextos. En canvi, tant al Magrib, com a Cuba- o
als Països Catalans-, l’home, per res del món, deixaria en mans de la dona
elaboracions com el “mechoui” (rostit de xai a l’aire lliure; retrobem el
mateix esquema a Grècia i Turquia) o el “lechón asado”(a Oriente de Cuba,
curiosament, rep el nom de “macho”) o la paella o costellada, respectivament.
Si l’ exacerbació de la masculinitat és la guerra, de l’alimentació bèl.lica de
l’imperi otomà n’ ha sortit tot un tipus de preparacions- veritable alternativa
al fast food de matriu americana- i, particularment, els “doner kebap” i el xix
quebap (ast vertical i petit ast, enfilall o “pinxo”, respectivament).
Als Estats Units- i en altres països de matriu anglosaxona, com
Austràlia o Àfrica del Sud-, la barbacoa (barbecue,
barbie; el terme procedeix d’ un mot
indígena, etc.) esdevé el ritu central i iniciàtic de l´ accés a la comunitat
pel que fa a les persones de fora. A Nord-Amèrica- on , per cert, existeix una
National Barbecue Association molt activa-, diversos novel.listes tracten
aquest tema: a vegades, el pretext d’ una barbacoa familiar és el
descabdellament d’ una acció tràgica o sorprenent. Citem només l’ escriptora A. M. Homes, que ho ha reflectit en la
novel.la que en traducció espanyola té el títol de Música para corazones
incendiados, on una típica família americana de personatges “mesquins,
avorrits, limitats” i que aspiren que els passi alguna cosa, provoquen un
incendi justament en ocasió d’ una barbacoa al seu jardí, paràbola d’ allò de
més extraordinari a què poden arribar.
D’ Amèrica al Marroc
El fotògraf Bill Owens va
publicar Suburbia (1972), on hi
apareix perfectament reflectit aquet american
way of life; el peu d’ una de les fotos, on es veu una parella davant la
barbacoa, exemplifica els rols sexuals: “el diumenge a la tarda ho fem junts.
Jo cuino els filets i la meva dona fa l´ amanida”.
El déu patriarca
La religió (particularment en el cas de jueus i
islàmics) sol sancionar aquesta distribució de rols i, d’aquesta manera, la
dona, a la llar- com dèiem- és l’ encarregada de fer complir els tabús i
preceptes religiosos relacionats amb l’ alimentació, que inclouen plats rituals
i de festa (normes càixer i halal, respectivament), però l’ home- rabí o imam-
és el que fa el sacrifici ritual. Naturalment, aquest és un dels arguments
emprats pels fonamentalistes de tota casta per a negar a la dona l’ accés a l’
exercici dels plens drets cívics. Aquest pensament, que va existir en el nostre
àmbit cristià- i que és encara practicat en alguna comunitat protestant als
Estats Units, com els amish, que tabé celebren barbacoes collectives, però en
aquest cas, a l´estil americà, protagonitzades pels homes,-, és també sostingut
per , en general, per tot l’ islamisme i per l’ ortodòxia jueva.
En canvi, en les religions sincrètiques
africano-cristianes d’ Amèrica- macumba del Brasil, santería de Cuba, vudú d’
Haití etc, en les quals el menjar forma part del nucli central de la pràctica
religiosa, els exquisits plats preparats per als déus- segons criteris de al
cuina domèstica o femenina- solen ser realitzats per homes, tot i que aquests
també realitzen el sacrifici d’ animals
(cabres, xais, pollastres), com ho fan les comunitats subsaharianes quan algú
del poble emigra a Europa- a fi d’ obtenir la protecció divina- siguin
animistes o islàmics, al Senegal o a
Mali.
Com ha estat reiteradament dit, l’home ha cuinat sempre
de forma subalterna, en el context d’ una activitat ritualitzada o funcional
(per necessitats de treball), dins la qual se suposava que es preservava la
representació exterior de la seva masculinitat.
En algunes cultures, els xamans (o els ja esmentats
“babalaos” de la santeria) amb formes paral.leles a la feminitat, també
cuinaven, com una excepció (com ho podeu veure en una pel.lícula protagonitzada
per Dustin Hoffmann sobre un indígena amerindi, que li diu, amb posat
feminoide, “cuinaré per tu”).
D’ aquesta manera, sintetizant-ho, la cuina (activitat
femenina primordial) feta pels homes només s’ ha pogut expressar en les
següents circumstàncies:
-per necessitat del treball: és el que s’ escau amb els
pescadors, els pastors, els pagesos que van al tros, els caçadors, els
bosquetans, els carboners. Ha donat lloc a una cuina interessant, amb plats ja
esmentats com els suquets, olles i ranxos mariners, les paelles, cassoles dels
llauradors i pagesos de Lleida, els arrossos o fideus “de roter” mallorquins i
altres. A muntanya, són nombrosos els plats que duen el nom afegit “de
pastor”:les sopes de pastor, normalment a base de pa es troben arreu dels
Països Catalans, d’ Andorra a Morella, però també en altres nacions, com a
Espanya (Sopa de pastor de Cantàbria, amb pa i bolets), així com les migas i
les sopas de pastre d’ Occitània.
L´home en
societat
Hi ha també el
gulyas dels vaquers hongaresos, el mechoui dels berbers i beduins,
l`asado dels vaquers argentins o uruguaians,
el Pork and beans dels vaquers de l’ Oest americà , i, fins i tot, plats creats pels ferroviaris-
o els representants d’ altres signes oficis- amb medis o instruments precaris
(una tola l llauna, una pala) i ara objecte de culte gastronòmic. I la cuina
dels camioners, encara ben vigent, sobretot els de certes procedències-
Portugal, Itàlia,etc.-
-per necessitat de la festa: és el que podríem anomenar
cuina de les “fratries” (mot no recollit al nou Diccionari de l’
IEC), plats realitzats per homes en reunions només masculines:de terrissers,
surers, caçadors, pagesos… o, simplement, empleats de banca. Aquesta mena de
cuina té una remarcable importància cultural i social al País Basc, a través de
les seves societats gastronòmiques, composades només per homes i que suposarien
una reacció al “matriarcat” d’aquesta societat. Almenys així ho
analitza l’ escriptor espanyol Sánchez
Ferlosio, que ha escrit un text enverinat en què relaciona nacionalisme
basc, violència, matriarcat i societats gastronòmiques-amb el terrorisme: per a
ell, la banda o la societat gastronòmica és com el “refugi del gerrer” davnt
l´ofec abassegador de l’ etxekoandre o senyora de la casa. De retruc, també
reben els catalans ,ja que segons els, enfront dels “virils” castellans, també
es deixen seduir pels encanteris femenins de la cuina.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!