Tot és disseny: de l´ordinador que fas servir a les xancletes, passant pel wok amb què cuinaràs o l´ampolla de colònia amb què t’ has perfumat. Què és realment el disseny?.Ho veurem sintèticament.
DISSENYES O TREBALLES?
El món del disseny ha adquirit una importància considerable en la nostra societat, fins a esdevenir, alhora,un fenòmen de moda, al mateix temps que el món de la moda s’ ha apropiat del mot. Camps als quals es pot aplicar aquest concepte: disseny industrial, disseny gràfic, disseny d’interiors, i, en general, a diversos aspectes de la vida quotidiana. Qualsevol objecte que fem servir- d’ un bolígraf a l´ordinador, d´un wok a unes ulleres-, esta`dissenyat, seguint processos industrials. Els dissenys poden tenir noms i autors, però n’ hi ha d anònims i que podem considerar perfectes- per exemple, les cadires plegables de tota
la vida-. D’ altres objectes, en canvi- igualment insuperables, com pot ser un càntir o unes avarques de Menorca- han format part, tradicionalment, de l´artesania.
Podríem difinir el disseny, de forma sintètica, com una activitat encaminada a aconseguir la producció en sèrie d’ objectes.
Té un caràcter iteratiu, pel mètode de producció, cosa que
alhora suposa una dada estètica.
Es basa en el concepte d’ estàndard: reproducció al libitum d’
un model perfecte- un arquetip, model, protitipus, maqueta.
El disseny és creat per a una funció pràctica i estètica alhora
L’objecte industrial existeix des del prototipus. L’ obra
artesana o les seves còpies, però, no tenen mai una absoluta
identitat. En canvi, l´objecte de disseny és abosolutament
idèntic als de la resta de la producció, encara que hi hagi
milions d’ exemplars. No obstant, això s´ ha modulat amb la
introducció de variants de colors, equipaments, etc 8com podem
veure, per exemple, en un automòbil).
Hi ha afinitats entre el disseny i l’ arquitectura
(prefabricats, arquitectura industrial, sitges, cellers). Al
mateix temps, més modernament, s’ ha assimilat també disseny a
“dissenyador de moda”
Disseny/art. Hi ha relacions profundes entre el disseny i les
arts plàstiques, com podem veure en l’arquitectura del S. XIX,
en el Modernisme, l´Art-Déco, i, particularment, el
Racionalisme.
Els tractadistes solen discutir el binomi utilitat/bellesa,
No sempre resolt de forma adequada. És inqüestionable que hi ha
molt mals dissenys (la tetera, i fins el tetrabirk que sempre
vessa, per exemple), productes mal dissenyats (i fins de gust
“hortera” que funcionen molt bé i productes “de disseny”
cars, inútils, perillosos o que funcionen malament o són de
mala qualitat algun model de cafetera exprés Rowenta, per
exemple).
Els artistes -i abans l´styling- han entrat en el disseny,
trencant les fronteres entre objecte útil i “obra d’ art”
(Mariscal, Lluís Vilà,Stark), si bé no sempre la cosa funciona.
Els arquitectes (Tusquets, etc.), poden produir bons dissenys.
Comunicació, informació i consum: són dades bàsiques pel que fa
a la recepció social del disseny. Així la novetat o
inesperabilitat del missatge dóna un informació en alt grau,
així com un desig de possessió consumista. Nogensmenys, el
coeficient estètic no va lligat a l’ informatiu.
Simbolisme i valor expressiu: tenen la missió de significar la
funció a través de les qualitats formals, segons l´imperatiu
del disseny clàssic i més racional.
L´Exaltació de la funció ( ràdio,cotxe aerodinàmic) és una
certa exageració formal de l´objecte. En alguns casos es
practica la ocultació de la part mecànica (carrosseria) i en d’
altres aquesta s’ exhibeix d’ una forma deliberada i fins
descarada.
Un factor que se sol tenir en compte és el valor
autopublicitari de l’ objecte industrial o dissenyat. Això és
un bon reclam per als malalts de la compra compulsiva.
Styling: ha estat definit com la cosmètica del producte
(en seria una mostra una estètica aerodinàmica aplicada a una
nevera). Pot ser una conseqüència de l’ envelliment formal del
disseny, de l’ obsolescència i cansament formal, de la moda.
Petita sèrie i “disseny personalitzat” : ja existeix de fa
temps, però ara ha desembocat en tota una moda contradictòria
(“tuning” o personalització de cotxes, roba, etc.).
El disseny, malgrat la puresa fundacionals i els desigs de
renovació moral i formal, de fet es relaciona profundament amb
el màrqueting, la publicitat, el consumisme, la superproducció
la moda-flash (a l´outlet de la Roca, per exemple, vénen una
tetera de disseny a meitat de preu perquè el color “ja no es
porta”).
Classificació del disseny: objectes d´ ús individual de
funcionalitat estricta (hifi, telèfon, Ipod…); objectes d´ ús
personal contingent (moda, cotxes); objectes d´ús
supraindividual (mobiliari urbà).
Per saber-ne més : vegeu, en aquest Blog, l´article SETRILL.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!