La cuina dels grans xefs o del que fan cuina d’ autor o moderna a través dels mitjans públics, feta a casa, sol ser decepcionant.
UNA CUINA VOYEUR
Els nous cuiners- artista-, cuiner- autor, cuiners-credor constitueixen una categoria prestigiosa que ja havia existit als Països Catalans dels s. XIV-XV, amb cocs internacionals com Pere Felip o Mestre Robert-; havia existit a la Grècia clàssica- sobretot a la Sicília de la Magna Grècia- i, naturalment, s’ institueix a França, als temps moderns, l’ endemà de la revolució francesa- amb precedents com el famós Vattel, que es va suicidar per uns ingredients que sospitava que no arribaven a temps per a un gra tec reial-. Convé reivindicar- mai no ho farem prou- la seva dignitat, com a ofici i com a creativitat.
Dit això, aquest esclat i aquesta moda mediàtica dels cuiners també té el seu contrapès- que, m’ afanyo a dir, ells en són, segurament, els menys responsables-. El contrapès negatiu és la seva excessiva presència a les seccions dels medis, explicant les seves receptes- cosa, no obstant, ben natural- però també pontificant sobre la teoria de al cuina, no sempre amb coneixement de causa. Així , un famosíssim estrellat , en una programa dels dissabtes de cuina de la ràdio pretesa “nacional”, està parlant dels menuts i, justament dels lletons. Truca una senyora de les comarques occidentals parlant de les “lleteroles de corder”, i el cuiner es pensa que parla de les turmes! (els testicles). El gurmet, l seu torn, es pensa que li parlen en xinès.I quan una altra oient truca parlant de les morelles de tord (pedrers), ja, definitivament, pensa que li parlen en marcià, com el cuiner. Per tant, potser no podem fer cap retret als cuiners, atès el grau d’(in)competència de molts gurmets i escriptors: com a mínim, darrera d’ un xef, hi sol haver un treball seriós.
No obstant les seves receptes, sobre el paper cuixé, són més belles que bones, ja que en general, no solament no es poden fer a casa, sinó que , en un àmbit domèstic, no són ni tan sols agradables:la frustració està servida. Perquè aquesta funcioni, cal tota una litúrgia- i un artista que crea per nosaltres- que no tenim a casa. Apareix una cuina purament voyeurista. En efecte: cal degustar-les en l’espai màgic del restaurant, allí on el propi cuiner oficia. De retruc, els genis també han generat una “genialitis” accelerada que fa desaparèixer l’honesta cuina tradicional o en paraules de Josep Pla, “la nostra vella cuina familiar”, ara en autèntica alarma roja. Cosa perillosa per al gust i la creació. Sense arrels, no hi ha cuina, ni genialitats diferenciades en un món cada cop més globalitzat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!