BONA VIDA

Les relacions històriques entre Cuba, les Balears, el País Valencià i Catalunya, són importants: també ho són en el camp de la gastronomia: descobrirem l´origen del  Bacardí o del "daiquirí"…

A Mallorca i Menorca, fins a primeries del segle XX, que és quan es crea la cuina moderna dels Països Catalans, apareixen notables treballs sobre la cuina autòctona. Destaquem, a l’ illa gran, l’ excel.lent treball de Feliu d’ Alcàntara Penya, un culte advocat de Palma (La cuina mallorquina) i a Menorca, una altre de remarcable del també advocat Pere Ballester (De re cibaria, un llibre comentat elogiosament per

Josep Pla a El que hem menjat).Ambdós , a les illes, fan la funció que l’ autor de La cuynera catalana fa a Catalunya: establir les bases del gust nacional, des d’ una perspectiva regional, és a dir, que aquests excel.lents treballs són la plasmació, en la literatura gastronòmica, de la Renaixença, de la qual l´any que ve en commemorem l´aniversari  simbòlic  amb la publicació de l´”Oda a la Pàtria”. El mallorquí inclou plats i salses d’origen americà o “crioll” (“salsa a la criolla”, etc.) i , particularment, cubà, alguns dels quals encara es fan als Països Catalans, com l’anomenat "arròs a la cubana" la recepta del qual és recollit per primer cop en un llibre. L’intercanvi cubano-català és encara més evident en un dels primers llibres de cuina publicats a l’illa de Cuba, escrit pel català Joan Cabrisas amb el nom de Nuevo manual de la cocinera catalana y cubana (l’Havana, 1858) , un complet repertori de cuina catalana i criolla- i que, de fet, és el primer manual de cuina cubana- i on hi apareixen preparacions tan emblemàtiques com l’ escudella i carn d’ olla, l’ allioli i altres, que són glossades elogiosament pel seu autor. Força més tard, un altre català, Constantí Ribalaigua (nascut a Lloret de Mar) donaria un impuls internacional al "Floridita" de l’ Havana, a través de la seva amistat amb Hemingway i l’ elaboració del mojito, amb un producte, el rom, també vinculat (com alguns famosos havans i cigarrets, siguin Partagàs o Gener- Josep Gener i Batet, President d ela Unió Catalana de Cuba), a noms d’ origen català, com els Bacardí. Igualment, de les Balears a

la Costa Brava, s’hi difon el cremat, a base de rom, també destil.lat per un altre català, l’ esmentat Bacardí, un autèntic patriota cubà, alcalde, impulsor cultural i benefactor de Santiago de Cuba, on hi fundà el primer museu. Del seu llegat, per cert, en queda un nom anglesitzat, “Bacardi”, que ja ningú no relaciona amb Catalunya.
Les relacions diem-ne gastronòmiques entre Cuba i les Balears, el País Valencià i Catalunya responien també a causes objectives: d´una banda la presència important de catalanoparlants a l´illa caribenya, i de l´altra a la sovintejada confluència d’ interessos, sobretot pel que fa al desvetllament nacional. Com diu l´historiador 

Lluís Costa al seu excel.lent treball El nacionalisme cubà i Catalunya (2006): “de fet el joc era sempre el mateix: temences a Madrid davant qualsevol aspiració catalana (o cubana)”. Coincidint amb el procés d’ independència, seguit amb simpatia pel nacionalisme català, Pere Aldavert, a “La Renaixensa” (1890-91) escriu: “tot el que siga deslligar las colònies de la metròpoli, deixant-les-hi a aquelles més vida, més respiro, sense atemptar la integritat de la pàtria, seu ser-nos simpàtic”: en realitat, com és prou sabut, aquestes tímides proclames autonomistes són vistes per Madrid- abans i ara- justament, com un atemptat “a la unitat d’ Espanya”, és a dir com una aspiració independentista. Cuba, finalment, se’ n sortirà, però no Catalunya: encara avui és, de fet, una colònia d’ Espanya.0
Coincidint amb l´ expansió de la Renaixença , amb la publicació de l´”Oda a la Pàtria” de Bonaventura Carles Aribau, aquesta és reproduïda pel setmanari cubano-català  de l’ illa “L’ opinió catalana” en la seva portada (20 de febrer de 1898): la data joiosa de la independència de Cuba. Quan serà la nostra?.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!