BONA VIDA

PECATS COMUNISTES I BACALLÀ DE NADAL

Tot fullejant un vell llibre de cuina portuguès, “A cozinheira das cozinheiras, escrit per una tal Rosa Maria, i que ja va per la 32 edició- una mena de  “La teca”, pel que fa a Catalunya, o “Carmencita, la buena cocinera”, pel que fa a Espanya,-hi apareix un recepta- naturalment, tractant-se de cuina portuguesa!-, de bacallà, anomenada “Bacalhau à comunista”, o sigui, bacallà a la comunista. No sé que té de comunista aquesta recepta- que, suposo, faria les delícies dels nostres “pijoprogres” ,dits també happy flowers dits també esquerra caviar catalans-, que no són més que uns filets de bacallà enfarinats, fregits i fets al forn amb patata i ceba- com tantes monòtones receptes portugueses d’ aquest peix momificat-, això sí, recobert amb una salsa blanca o beixamel que ho cobreix tot. Per cert, és un dels plats de Nadal, com a Galícia, on també se’ n menja. Igualment mengen peix els espanyols i els bascos- besuc-, els hongaresos i la gent de l´est i centre d’ Europa- carpa-, etc.

El que pugui tenir de comunista aquesta recepta és potser la beixamel que ho iguala i ho empastifa tot?. Potser perquè el somni comunista és que tothom pugui menjar- i, tractant-se de Portugal, bacallà, naturalment?. Ara bé, ja deia Goya que el somni de la raó produeix monstres i no hi ha cap monstre més poderós que tots els comunismes que s’ ha fet i desfet-de Rússia a Romania, de Cuba a la Xina, de Cambodja a Corea del Nord- per impedir, justament, que la gent pogués menjar de forma suficients o igualitària (només cal veure la situació del camp de concentració que és l´illa del Carib, on només mengen bé- i molt bé-  els membres de la “Nomenklatura”-. Un sistema paranoic que pretén “l’home nou”- com si no tinguéssim prou religions- a tots els llocs on s’ ha implantat, ha destruït la cuina tradicional: sigui a la unió Soviètica o a Cuba, o sigui a la Xina amb els sinistres intents del “Gram Timoner” i la seva revolució cultural.

Josep Pla ja deia que el bon pollastre, si de cas, és l’ anarquista (el gratapellers), i no el comunista o de bateria. I, a més, el pollastre comunista sol tenir la grip aviària, com hem pogut veure recentment a la Xina!

L’ assignatura pendent de l’ esquerra és, encara avui, els seus flirtejos amb el comunisme, que encara que tingués bones intencions,  ha estat  sempre de signe totaltiari. I la història ens diu, de forma tan reiterada com sistemàtica, que comunisme és sinònim de dictadura, de totalitarisme, de negació dels drets humans, de creixements destructiu i antiecològic i de fam. Els dictadors comunistes- de Fidel Castro a Stalin, de Maozedong a Ceausescu- que  els esquerrans i progres a l´ús mai no solen colo.locar en la nòmina de dictadors- a més poden ser més letals que els de dretes, ja que han pervertit, a vegades de forma irremeiable, mots tan bonics com fraternitat, igualtat, solidaritat, pau, democràcia, convertits en sagnants caricatures encara justificades per alguns, de Carrrillo a tutti quanti.

Ës lamentable veure com en els països de àrea soviètica- començant per Rússia-, Cuba, i ja no cal dir Corea del Nord s’ han destruït les bases de la cuina tradicional, per la desaparició pura i dura de les primeres matèries-  considerada, segurament un vici capitalista. El Che Guevara, per exemple, va fer talar tot el cinturó d’ arbres fruites d’ accés lliure que hi havia a l´Havana, no fos que el poble s’ apropiés del fruit de al terra, i la pesca ha estat prohibida als particulars i ja no diem la pràctica de l`agricultura lliure.

Els nostres pijoprogres estaven renyits amb la gastronomia, que consideraven un terrible vici capitalista. Fins que va venir Vázquez Montalbán va dir que ja no era un pecat contra la classe obrera i hom podia anar als restaurants de luxe- als qual aquesta classe, per cert, no hi podia accedir-. Alguns dels milionaris comunistes més conspicus d’ aquest país, com Pere Portabella- el dels suquets populistes i exclusius- com Miquel Horta (que era el propietari de Nenuco, després de l´Editorial Empúries, a sobre li va tocar la grossa), era el qui finançava el PSUC i pagava El Bulli. On, juntament amb altres restaurants molt cars, anava a fer grans  tecs- que solien acabar en un balneari de la Garriga o de Sant Feliu de Guíxols, per recuperar forces per a un no tec- justament amb Vázquez Montalbán. Afartar-se es veu que  ja no era un pecat contra els patiment de la classe obrera.