Tots els aliments podne ser bons i otts potencialment perillosos.
ALIMENTS I RISC ZERO: LA SACARINA ENGREIXA!
S’ ha dit, amb raó, que sempre han tingut bec les oques. Com fa la parèmia popular, amb les coses de menjar i beure no s’hi juga.I, no obstant, d’ uns anys ençà, sembla com si la indústria alimentària estés jugant amb el consumidor. Això d’ una banda i, de l’ altra, hi ha la percepció que l’ administració no sempre juga net: fent els ulls grossos o, al contrari, engegant grans espectacles mediàtics de cara a la galeria. I si bé és cert que de fraus en el menjar n’ hi ha hagut sempre , mai com ara tenim la sensació que una simple malvestat d’ aquest tipus agafa proporcions abans desconegudes. Igualment, la indústria insisteix que mai com ara els aliments no havien estat tan segurs…i sans?. En molts casos segur que sí: en d’ altres, des d’ allò que els esnobs o els tècnics en diuen característiques organolòptiques, és cert que els productes d’ abans- si més no alguns- tenien un millor gust: també , és clar, perquè era una societat més reduïda i es consumien aliments de proximitat. El gran “pecat” de l´alimentació moderna és, està clar, els transport i l´oblit de les estacions: cireres al desembre, tomàquets tot l´any.
Pel que fa a la producció de productes agropecuaris, doncs, hem de partir d’ una base que sovint quantitat va renyit amb qualitat. En síntesi, els defensors d’ una agricultura i una ramaderia intensives, diuen que ara es produeixen aliments més sans que mai i, a més, a l’ abast de tothom. En aquest últim aspecte tenen raó: s’ han aconseguit, per exemple, pollastres produïts en bateria han fet que aquesta carn, si més no a Occident, sigui a l’ abast de tothom, quan antigament era un privilegi dels rics. L’ altra qüestió, com dèiem, és que siguin més sans. De fet, malgrat tots juraments que s’ ens fan, ja s’ ha vist que en alguns casos no és així. Naturalment, és possible una “tercera via”, que és el que s’ està fent a Alemanya, sense arribar a l’ agricultura o ramaderia exacta que la tradicional (es digui natural, biològica, ecològica, etc., tots elles termes a vegades confusos). Aquí, tímidament, també s`està treballant en aquesta direcció, des de la iniciativa privada: hi ha consumidors saben, per exemple, que les pastanagues produïdes per Pep Riera, amb mètodes tradicionals, són molt millors que les convencionals. O que hi ha una poma de Girona de producció integrada (semiecològica). El problema, de moment, és d’ informació, de distribució, i, al propi temps, de control de la possible picaresca generada a través de la producció anomenada ecològica, biològica, etc., que no sempre és garantia de qualitat total o de risc zero. Entre altres coses perquè que el perill de risc zero, en alimentació, no existeix: vaques boges, xai amb llengua blava, pollastre amb pesta aviar, peix amb mercuri – per si no fos prou, amb anisakis- sucres perillosos,greixos trans, rostits i fumats cancerígens,…I ara, per postres, la sacarina engreixa!. Sempre ens queda el consol de dir allò que no mata engreixa: és clar que les coses han canviat radicalment: abans això era signe de salut, i ara – massa farts, a Occident-, tot el contrari.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ESPERO QUE NO SIGUIS DELS QUE PENSEN QUE TOT SOLS ENS HO FARIEM TOT, EH ?. PROPAGARÍES UNA ENDOGÁMIA MOLT MÉS VERINOSA QUE NO PAS L’ABÚS DELS ALIMENTS. ANAR FARTS JA FA QUE PENSEM QUE INDEPENDENTS I PROVINCIANS PODRIEM SOBREVIURA AL MÓN. NO PERDEM EL SENY, ALL RIGHT ?.