Estem obsessionats pel menjar, i carn de canó de l´ortorèxia?.Aquí ho descobrirem.
SANTA DIETA I MALAÏDA ORTORÈXIA
"Gastrofòbia":aquesta paraula no la trobareu al diccionari.La proposo per definir una actitud de poca amistat envers les coses del menjar i el beure. O, per extensió, les actituds de poc rigor en l’ enfrontament d’ aquests temes relacionats amb la cultura del gust, a cura dels propis professionals (restauradors,"crítics gastronòmics"…).Són gastrofòbiques la major part d’actituds que se sustenten en una mena de religió del menjar –
la Santa Dieta-i que es basen en una segregar certs tabús alimentaris, sovint extravagants o no contrastats: el règim del Dr. tal i qual, certes excrecències vegetarianes i macrobiòtiques, i fins geogràfico-salutíferes ("dieta mediterrània",o dieta-del-que-sigui).Dit sigui això amb tot el respecte a les alternatives que, realment, procuren la nostra salut i el nostre benestar. I dit això, també, amb un ple respecte al vegetarianisme, una possibilitat més de l’ alimentació humana. Ara, bé: els règims i vegetarianismes "de disseny", sovint amb clars interessos comercials,només mereixen ser ignorats. Aquests diversos règims (fins i tot contradictoris entre l’ un i l’ altre) s’ assemblen d’ allò més a
la religions. Tornen a establir els tabús i dejunis, l’ angoixa i l’ autoculpa, sense uns principis racionals realment contrastats. Som carn de canó de l´ortorèxia, aquesta nova malaltia que es defineix er una obsessió mòrbida pel suposa menjar “sa”. Però també, com les religions i sectes, tenen, alhora, els seus gurús i els seus seguidors apassionats. És com si els occidentals, que ham passat fams endèmiques durant segles, un cop saturada la seva gana, es culpabilitzin volent recuperar de nou la dimensió perduda.Tot això ho saben els creatius publicitaris, que segreguen una publicitat alimentària basada en "mites"
com la el poder alimentós, la línia, la salut…, segons les modes. Els anomenats “aliments funcionals” no sabem si aprimen, però sí que engreixen les arques de les multinacionals que els produeixen.
D’ altra banda, hi ha qui creu- incloent gurmets i gastrònoms- que ela cuina tradicional és una cosa greixosa, pesant, feta de barreges incongruents. Això no és així: es tendeix a confondre els plats de festa amb els de cada dia. I els asseguro que fins i tot els adeptes més fanàtics d’ aquest mite biomèdic anomenat “dieta mediterrània” deixarien de defensar-la- ja que la trobarien inaguantable- si sabessin de que`es tractava , realment, la cuina tradicional; era la cuina de la salut perquè era la cuina de la pobresa, almenys fins als 60. Per exemple, a l´estiu, patata i mongeta tendra cada dia i amanides; i a l´hivern, llegums i escudella, pel que fa a
la Catalunya Vella i a la meva comarca. A casa mateix, per exemple, ja que érem pagesos. Això sí: els tomàquets (“tomaes de pera”, que no són els bombeta, com creuen alguns saberuts) eren els millors, i les patates i les mongetes insuperables i l´oli
d‘ oliva era feta al nostre trull, com al vi sortia de la nostra bota.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!