Més que d´"irlandització" de Catalalunya, el que hauríem de parlar és d’ "occitanització", com a model de dissolució de la llengua, la nació i l´autoconsciència en un no-re folklóric i residual.
S’ha parlat, recentment, de la “irlandització” de Catalunya. Aquest vell fantasma del catalanisme significaria que el nostre país, com Irlanda, encara que assolís la independència , l´ús i salvació de la llengua no estaria assegurat. Cal dir que la situació de partida, entre ambdues nacions, és radicalment diferent: mentre que quan Irlanda va iniciar el procés d’ independència, finalment reeïxit (1921)el gaèlic era una llengua ja pràcticament desapareguda, els esforços seculars- i encara no desactivats- d’ Espanya (i França) per exterminar el català encara no han aconseguit plenament el seu objectiu. I encara que passejant per Barcelona, Perpinyà, València, Alacant o Palma de Mallorca costa de creure que el català sigui una llengua viva, el fet és que ho és, de forma insòlita, i, a més amb una producció cultural (literatura, música, internet…) excepcional per la quantitat i la qualitat, i que supera la de moltes llengües europees amb estat o protegides per un estat. A més Irlanda és independent, mentre que la realitat nacional catalana ni tan sols és reconeguda per la Constitución espanyola, i del nou i esquifit Estatut, pel que sembla, només en quedarà el nom- i, com tots els països que s’ independitzen, ha arribat a un sorprenent floriment econòmic i a un potent desvetllament de totes les energies culturals. No hi ha doncs, pràcticament paral.lisme amb Irlanda: entre altres coses, també, perquè no és el mateix tenir un interlocutor civilitzat i demòcrata, com els anglesos, o un altre d’ antidemocràtic i racial- en afers de nacions i llengües- com Espanya. I sobretot, no hi ha paral.lisme- com no n’ hi ha amb Escòcia i, fins i tot amb Euskalherria- a causa del següent, que té una importància primordial: el fet nacional català reposa, fonamentalment, damunt la llengua- i per això és el fet més visceralment i persistentment atacat per Espanya-. En canvi, Irlanda, Escòcia i fins Euskadi, per ser nacionalment diferents, no necessiten la llengua: tenen un munt aclaparador de trets identitaris plenament vivents- que poden anar de l’ esport a la música, de la vestimenta a les formes de relació, de la religiositat a
la gastronomia. Sense oblidar, també el fet migratori, que ens diferencia profundament. Dit d’ una altra forma. Un català- sigui quin sigui el seu origen- quan parla en espanyol és com si deixés de ser català. Per tant, si de cas, el que li passa a Catalunya no és que s´irlanditzi- tant de bo fóra així!-, sinó que s’ occitanitza: si no hi posem remei, anem cap a la desaparició de la llengua i, amb ella, de la consciència nacional, de l’ autoestima i de la desaparició definitiva com a nació en un món del qual Espanya ens n’ ha expulsat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!