Néstor Lujan va ser un escriptor gastronòmic que va il.luminar, amb els seus textos savis, la miserable postguerra: val la pena mantenir el seu llegat, enfront de la mediocritat de la crítica gastronòmica actual, convertida, en general, en quelcom banal i comercial..
Em permetran, per parlar de Néstor Lujan, una apreciació personal: la major part dels alumnes de Turisme i Direcció Hotelera dels cursos que imparteixo a
la Universitat Autònoma, no han sentit a parlar
mai de Néstor Lujan. Fins i tot alguns dels periodistes als quals imparteixo un Màster sobre Periodisme Gastronòmic la universitat de Vic, no n’ han sentit a parlar mai. Com poden observar, estic parlant de col.lectius sensibilitzats per la cultura gastronòmica. Però, com els podem blasmar, si el diccionari d’ autors catalans d’ Edicions 62, aquest il.lustre barceloní, autor de textos gastronòmics, assagístics, històrics i de ficció, ni tan sols hi apareix ressenyat. I no obstant, estem parlant de Néstor Lujan (1922-1995), el més gran escriptor gastronòmic de Catalunya- i fins i tot d’ Espanya-, el que ens va formar en la grisa postguerra a “Destino”: una persona culta, cosa que contrasta amb certs “gastrònoms” actuals, més preocupats pel negoci o la banalitat de la moda p que per una autèntica cultura gastronòmica. Vaig conèixer el mestre ja al final de la seva vida, en unes amables jornades de tast de plats i vins al Castell de Cardona, un marc incomparable que tant s’ adeia amb la seva personalitat. Amb la seva
cultura i el seu saber fer, contrastava amb la majoria de periodistes i gastrònoms, que convocats per
la Casa Torres, assitien anualment a aquelles jornades. Abans de les sessions esmentades, no coneixia personalment Néstor Lujan, però, de forma indirecta, hi havia tingut alguna relació. La primera va ser en ocasió del 2n Congrés Català de Cuina, pagat per la Generalitat amb un més que generós i “alegre” pressupost de més de 160 milions- que a algú degueren engreixar, ja que no n’ hem vist ni tan sols publicades les ponències, llevat d’ algunes autoatribuïdes per un conegut radiofonista que les ha afusellat en forma de llibre. Doncs bé, els organitzadors de l’ alegre i divertit congrés sembla que varen tenir ni la deferència- que rima amb decència- ni el tacte ni l’ estricte acte de justícia de tractar Néstor Lujan com calia. Ell va fer una carta duríssima, adreçada al Conseller de Turisme i als organitzadors en què posava en qüestió tanta parafernàlia, tant autobombo i tanta festa feta amb diners públics. Vaig compartir el gruix de les argumentacions del mestre, i així li vaig fer saber en una carta que li vaig adreçar, que va agrair discretament. I a més, em va semblar el més digne dimitir de la meva responsabilitat en l´esmentat Congrés.
Cal dir que com sa molta gent, aquestes coses continuen passant avui:als mediocres, en general, els agrada voltar-se de mediocres, siguin en la política o en l´organització de congressos gastronòmics que, sota pretext de fer negocis- cosa absolutament legítima i lloable- fan creure que són germanetes de caritat de la cultura, a fi d’ obtenir subvencions i altres prebendes amb els nostres diners.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!