modesta opinió

En política internacional, és tradició i norma considerar els governs dels estats com a únics interlocutors vàlids, amb la qual cosa mandataris i diplomàtics per sistema s’abstenen d’opinar i encara més d’intervenir en conflictes polítics, sindicals i territorials dels estats amb qui tracten. La Unio Europea està intentant mantenir aquesta postura en relació al conflicte Catalunya-Espanya; però és dubtós que això sigui desitjable i fins i tot possible. I és que, es vulgui reconèixer o no, no és només que Espanya estigui dins la UE: la UE també està dins d’Espanya, i ja no es pot comportar com un agent extern.

Tampoc no és una qüestió de contradicció entre teoria i pràctica. Ja sabem que la política, com la vida, és complicada i a la pràctica no es deixa domesticar per conceptes i categories simples. A l’hora de la veritat hi ha una llarga tradició “d’intervencionisme” en els afers “interns” dels estats. Alguns exemples més fàcils de recordar: líders de la UE que es posicionen sobre la idea que Grècia faci un referèndum sobre les retallades, líders de la UE que es posicionen en les eleccions gregues, George W. Bush demana el vot per Rajoy a les eleccions del 2004, els lligams de la Unió Soviètica amb partits i sindicats d’altres països, etc. etc.

Podem passar per alt igualment un altre punt important: que ha estat l’estat Espanyol al capdavall qui ha involucrat la UE en el contenciós, mitjançant les repetides declaracions del ministre espanyol d’afers estrangers (aquesta espasa de la diplomàcia). Des del moment que un govern utilitza la UE com a arma llancívola en un conflicte “intern”, ja està internacionalitzant el conflicte, i després no es pot queixar. Fins i tot podem passar per alt el fet que un vicepresident del parlament europeu embruti la imatge de la institució amb declaracions extremistes i antidemocràtiques, cosa que ja ha sublevat un ampli espectre dels parlamentaris europeus.

Més enllà d’això, la qüestió és que la UE ja és també el nostre govern, amb la qual cosa està subjecta a unes obligacions respecte dels seus ciutadans al igual que els seus ciutadans ho estan respecte d’ella. Això és el que els han recordat els eurodiputats catalans (i alguns no catalans), que el govern d’Europa no pot fer-se el distret davant actuacions polítiques en el si de la unió que atempten contra els seus principis fundacionals, siguin de tipus racista, antidemocràtic, sexista o simplement delictiu. Políticament, és impracticable pensar que les institucions europees s’han d’estar callades fins al moment que surti un tanc al carrer o se suspenguin els drets democràctics d’una regió. Òbviament, la UE no pot actuar fora de les seves competències; però tampoc no pot generar dubtes i incertesa de com actuarà en el moment que li correspongui. És un govern i un parlament, i això l’obliga a posicionar-se políticament de manera clara davant dels seus ciutadans; ja que no està fora: és a dintre.