Tot això són pel·lícules

A finals del maig passat va morir Jules Dassin, autor de trajectòria dispersa marcada pel boicot que va patir durant la cacera de bruixes. Després de signar films tan excepcionals com Noche en la ciudad o Fuerza bruta, a Europa també va poder realitzar alguna obra memorable, com Rififí i la seva mítica escena de robatori, però ja sense la continuitat que va tenir en els seus millors anys a Hollywood. Ara arriba en DVD La ley (Impulso, 1959) una obra menor i excèntrica, avalada per una premisa argumental atractiva i un repartiment amb Marcello Mastroianni, Yves Montand i Gina Lollobrigida.
Gina Lollobrigida interpreta una d’aquelles joves plenes de caràcter, enfrontades a les convencions dels pobles rurals de la Itàlia de postguerra… encara que, en realitat, no acostumaven a ser massa trangressores, ni es qüestionaven fins al final l’androcentrisme del seu temps. Lollobrigida és Marieta, l’objecte de desig de diferents mascles d’una localitat pesquera (especialment el mafiós local), una mena de ventafocs que malviu en una llar familiar que li és hostil. Malgrat la quantitat de pretendents del poble, desitja casar-se amb un nouvingut, l’enginyer interpretat per Marcello Mastroianni. I no està disposada a rendir-se encara que el seu desitjat matrimoni sembli econòmicament impossible. En aquestes condicions, el robatori és una opció a considerar per poder autoaportar una dot.

Barrejant comèdia, drama costumista i pinzellades d’intriga criminal, La ley és un film decididament estrany. El joc de la llei al qual fa referència el títol (un joc de poder i vexació on els participants se sotmeten als desitjos capritxosos de qui l’atzar escull com el cap) podria haver estat el punt de partida d’un film moralment fosc i de difícil visionat. Però el mateix repartiment amb estrelles del cinema popular i la cançó és una pista d’allò que realment trobarem: un film puzzle, d’intencions confuses i aire relativament coral, amb un desenvolupament en general bastant lleuger però amb moments puntuals de considerable duresa (suicidis, maltractaments i intents de violació inclosos). Malgrat les estrelles, segurament la interpretació més memorable és la de Pierre Brasseur, que dóna cos i humanitat a un poderós terratinent a l’ocàs de la seva vida, en una línia que recorda la presència escènica de l’Orson Welles més patriarcal, el de Mister Arkadin o Campanadas a medianoche.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!