Tot això són pel·lícules

Després de guanyar diversos premis Oscar amb Crash, el guionista i director Paul Haggis signa una altra mirada pretesament crítica a la societat americana, En el valle de Elah (DeAPlaneta, 2008), en aquesta ocasió amb la guerra d’Iraq al rerefons. Tommy Lee Jones i Charlize Theron en són els protagonistes.

Quan un militar retirat rep la notícia que el seu fill destacat a Iraq està als Estats Units i ha desaparegut durant un permís, primer el domina la sorpresa i després la preocupació. Poc després, arribarà el xoc: Mike ha estat violentíssimament assassinat en el que podria ser un crim relacionat amb el narcotràfic. Malgrat tot, Hank es decideix a investigar ell mateix la mort del seu fill, acceptant que descobrirà secrets gens agradables. Durant la cerca mantindrà una relació de proximitat variable amb una jove policia marginada en la seva feina, qui després dels recels inicials col·laborarà amb ell.

Haggis segueix mostrant una manera de fer bastant disciplinada (i, perquè no admetre-ho, conductista) en aquest drama amb elements de thriller. El director permet que la pel·lícula resulti a estones tan silenciosa com el seu protagonista, un exmilitar el fort del qual no és, en absolut, la comunicació. Ni ho era amb el seu fill desaparegut ni ho és amb la seva dona, una Susan Sarandon que segueix des de la distància els avenços del seu marit, qui malda per ocultar-li els secrets que va descobrint, secrets del fill i de la pàtria, d’un exèrcit que no fa proves de drogues als combatents i es partidari de l’encobriment. Amb recursos narratius que afavoreixen el desvetllament per entregues del costat fosc del mort, com la recuperació per entregues dels vídeos que filmava a Iraq amb el seu mòbil malmès, Haggis va dibuixant un pare progressivament penedit d’haver abocat al seu fill a una vida militar que l’ha convertit en un monstre. El paral·lel, doncs, està servit: Hank Deerfield és, com els Estats Units, un pare sever decidit a dur els seus joves a la guerra. I el seu dolorós aprenentatge té una finalitat clarament alliçonadora: que el país aprengui de la seva experiència de ficció, i actuï en conseqüència.

Haggis ha volgut fer un drama de tempo força alentit pels estàndards nord-americans, amb espais per a la meditació. Però la seva mirada és un xic miop, de curt abast, completament americanocèntrica. De nou, el progressisme provinent dels EUA projecta missatges preocupantment replegats en l’experiència propera: la guerra d’Iraq, com abans la del Vietnam, ha d’acabar no pel drama humanitari que ha generat en el país envaït, sinó pels efectes que té en la joventut del país invasor. A més, Haggis es torna a mostrar com un autor incapaç d’acceptar
cert atzar, o d’allunyar-se dels plantejaments unívocs i funcionalistes: en els seus textos fílmics tot té les seves motivacions concretes per generar una resposta emocional en l’espectador. Això fa que, tot i que estèticament es mantenen les distàncies amb els personatges, el plantejament dramàtic de les situacions provoqui algun moment propi d’un lacrimògen telefilm de sobretaula. Més enllà de les antipaties que pot provocar aquest estil constructiu, però, el balanç és molt correcte, un film segurament ple de bones intencions que al seu país d’orígen pot resultar moderadament trangressor. S’hi troba molta autoculpabilització cristiana (culpa del fill mort, el motiu de la qual és desvetllat en
un innecessari i simplificador flash-back; culpa del pare; culpa de la jove policia…), però massa poc humanisme en aquesta completament americanocèntrica representació d’un conflicte que té com a mínim dues cares, i un abast global.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!