Tot això són pel·lícules

D’entre la fornada de cineastes asiàtics que van projectar-se als festivals internacionals durant els anys 80, el taiwanès Hou Hsiao-hsien ha estat un dels que han fabricat una filmografia més consistent i interessat. Malgrat això, al nostre país només s’havien editat d’ell dos títols recents en DVD, Millennium mambo i Tiempos de amor, juventud y libertad, quedant exclosa tota la seva obra precedent. Així que és una molt bona noticia l’edició de dos títols que filmà a la dècada dels noranta: Hombres buenos, mujeres buenas (Filmax, 1995) i Adiós sur, adiós (Filmax, 1996).
Drama criminal amb el tarannà contemplatiu habitual del seu director, Adiós sur, adiós és una interessant mirada al grup humà format per diferents gàngsters de poca volada, desesperats per prosperar i fer diners sense descartar l’entrada en negocis legals. El cap intermig del grup retratat és Kuo, que està entrant en la mitjana edat i vol obrir una discoteca o un nou restaurant amb els quals fer-se un lloc en una vida que, pel moment, no li ha donat res. Mentre ho intenta, protegeix dos joves força irreflexius, la ludòpata Pretzel i l’un xic irritable Pla.

Sense rastre de mitificació de la vida mafiosa, el film sembla cercar tot el contrari, la desmitificació de personatges que, vistos de lluny o des de l’angle adient, poden resultar atractius i glamurosos. Kuo i companya parlen de temes generals com la recesió econòmica, de com de difícil pot ser vendre un pis, o del poder del funcionariat a la Xina continental. I és que l’autor inclou alguna pinzellada de la connivència entre institucions oficials, policia i màfia en els afers que els resulten d’interès mutu.

De ben segur no es tracta del millor Hou, però Adiós sur, adiós és un notable drama criminal peculiarment visualitzat: dinàmics treball de càmera en ma col·lisionen amb escenes llargues i contemplatives que esguarden els moments que els thrillers convencionals negligirien, mentre els conflictes amb violència són resolts sense efectismes. Meditativa i anticlimàtica, la seva proposta pot resultar exigent per les seves dilatacions del temps narratiu, i pels seus intents de distanciar-se de les emocions primàries dels personatges. Algunes escenes de la vida privada de Kuo resulten corprenedores precisament per la seva manca d’ènfasi en el drama: la distància enfatitza  la solitut existencial d’un home que en la vida privada, tot i el seu atrezzo de mafiós, se sent desemparat, mancat de la seguretat dels objectes i les possessions. I és que al film, de manera subtil, potser implícita, hi cap la compasió envers els antiheroics protagonistes d’una crítica  ferma però humana a una societat dominada pels diners i, per aquest mateix motiu, generadora de crim.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!