Acabo de llegir els articles de Xavier Vinader seleccionats per Francesc Viadel per al llibre Confidencial, publicat per l’editorial valenciana Tres i Quatre. Són 184 textos publicats a la revista El Temps entre 1995 i 2014, i una entrevista que li va fer Clara Barbal per a la mateixa publicació l’octubre del 2014.
Vinader és un dels grans periodistes catalans de finals del segle XX i inicis del XXI, especialitzat en el periodisme d’investigació (és que n’hi ha un altre?, que deia Ramon Barnils). Al llarg d’aquests articles –més enllà d’aquells reportatges que van recvolucionar l’exercici del periodisme amb la seva feina, per exemple, a la revista Interviú, i que el van portar a l’exili i a la presó per desvetllar la gruerra bruta de l’Estat contra ETA amb noms i cognoms– Vinader fa palesa la seva preocupació per multitud de temes.
El primer, esclar, la mateixa guerra bruta –batallón vasco español, GAL…– i el funcionament de les clavegueres de l’Estat, inclòs l’espionatge al mateix president Jordi Pujol. És lògic que sigui la qüestió a què dedica més atenció. A llegir, per exemple, l’article “El joc brut de Ferran Cardenal”, on ni qui va ser director de la guàrdia civil, Ferran Cardenal, ni Narcís Serra hi surten ben parats. O “Lladres i policies contra ETA”, sobre l’ús de la droga al País Basc per afeblir el suport de la joventut a l’organització armada. “‘Qui només pensa a injectar-se heroïna no té gens de ganes d’anar amunt i avall amb una pistola a la butxaca fotent atemptats’ –va dir-me un policía que estava al cas d’aquest tripijocs”, explica Vinader a l’article.
També la seva experiència com a repòrter internacional, sovint en zones de guerra, treu el cap per aquest recull d’articles: Afganistan, Irlanda del Nord, Filipines, Txetxènia, el narcotràfic internacional… i les seves conseqüències. Com ara la presència de la màfia russa a Catalunya, després de la desfeta de la Unió Soviètica, o l’espionatge industrial xinès. Especial interès té, perquè l’assalt al Capitoli el posa de rigorosa actualitat, l’article ”Els ultres USA no paren”, i tota la resta dedicada a l’extrema dreta internacional.
Vinader és implacable amb els periodistes i els mitjans que no fan bé la seva feina i, sovint, confonen investigació amb filtració. I posa especial atenció en el relat que pretenia –a instàncies del PP– atribuir a ETA l’atemptat islamista de l’11-M a Madrid. Sobre aquesta qüestió de les filtraciones interessades, utilitzades sobretot per les diverses policies, és interessant l’article “Pur periodisme de filtració”, on denuncia el diari El Mundo per haver publicat com a investigació un document fíltrat per la guàrdia civil sobre ETA.
“Dubtar de tot i de tothom, preguntar, repreguntar i tornar a preguntar i a repreguntar fins a arribar al fons de cada qüestió. Recordar que l’enemic sempre està a l’aguait. L’enemic de la llibertat. Heus ací la recepta Vinader”, -explica a l’epíleg Francesc Viadel, que va viure directament les lliçons que donava en Xavier als que formaven la secció d’investigació del setmanari El Temps.
Per això, Vinader té alhora paraules d’elogi per a aquells periodistes i mitjans que diu que fan la feina ben feta: Pepe Rei, Martxelo Otamendi, Seymour Hersh, Jean-Pierre Moscardó, Darío Jiménez de Cisneros… Perquè el mestratge –i ell era un mestre– es construeix criticant la feina mal feta i, també, mostrant la que fan bé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!