Aquests dies vivim un peculiar primer acte del vodevil 14F en què ERC, per voluntat i estratègia pròpia, ha esdevingut principal protagonista. Al vicepresident primer del Parlament de Catalunya, Josep Costa (JuntsxCat) i el partit Demòcrates els ha tocar fer d’ase dels cops. Tot plegat, embolcallat amb el fantasma d’un FNC (glorioses sigles de la resistència independentista catalana contra el franquisme usurpades de fa poc per un grupuscle) acusat de ser “supremacista”, “ultradretà”, ·feixista” i moltes coses més.
I tot perquè tant Josep Costa, a títol personal, com els del partit Demòcrates van participar en una reunió virtual on també hi havia gent del FNC –partit que jo ja donava per extingit– i on es preveia parlar de la possibilitat –segon fantasma– de muntar un altre xiringuito electoral a competir amb els tants i més que se’ns han anunciat ja per al 14F. I ja tenim muntat el sarau. Els impol·luts i honrats manaies d’ERC –i la CUP!, que no se’n perd ni una com fan també els malanomenats comuns– es van esgargamellar cridant “traïció” i reclamant-li, a Costa, que dimitís. Poc després, ERC aprofitava per desfer-se de la seva aliança parlamentària amb Demòcrates, partit (unilateralista) amb què la ruptura estava més que cantada de feia molts dies.
Els periodistes Roger Palà i Laura Aznar firmen avui al digital Crític un esplèndid reportatge sobre quins són els partits que van participar en aquella reunió. Després d’aquest text, el primer acte del vodevil ja s’hauria d’haber acabat, amb una riota esclatant del públic sofert. Em temo que no serà així. I estic segur que, avui sí i demà també –fins al 14F–, seguirem tenint escenes i més escenes d’aquest espectacle en què, per desgràcia, alguns partits pretenen convertir aquest temps que hauria de ser clau en un procés democràtic de debò.
Però, esclar, ni aquest és un procés democràtic –amb el govern legítim del país a la presó o l’exili i una causa general contra l’independentisme on centenars de persones arrisquen presó i multes simplement per convocar un referèndum i exercir el dret a l’autodeterminació– ni sembla que els qui hi han de tenir paper protagonista hagin renunciat a fer-hi el paperot.
De tot plegat, però, em queda la recança d’esbrinar quin paper hi juga la CUP en aquest paripè. Per quins set sous s’hi va colar fent la figura del passavolant d’aquí sec aquí m’aixeco quan ningú (??) no els cridava en aquest esguerro. Com a votant prou fidel del partit, he de dir que cada vegada els veig més desorientats, fent coses que no els pertoquen. Però bé, el 14F –eleccions legals però no legítimes (la legitimitat pertoca al president Puigdemont i el seu govern)– ens dirà què en pensa el públic. Potser no els sigui tan benèvol com alguns desitgen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!