Complim aquests dies –1 i 3 d’octubre– quatre anys. Els catalans ens vam fer grans aquells dies i ningú no ens pot dir que la prova fos fàcil. L’imperi va usar tots els seus recursos repressius –i no ha deixar d’usar-los– perquè seguíssim sent nois i noies obedients. Però nosaltres ens havíem revoltat i no suportàvem més la humiliació de no ser lliures. Per això, a la nit del primer d’octubre un clam es va estendre pel país: “Hem votat”. Havíem tastat la llibertat. I res no seria igual.
Tot i els dubtes de qui ens havia d’administrar la victòria –se suposava que els partits que, responent a la demanda de la bona gent, havien convocat el referèndum d’autodeterminació (per fi!) arribarien fins al final–, allò va ser una victòria. Sense matisos. I renunciar a aquest triomf –batalla guanyada, però encara no la guerra– és el pitjor que podríem fer ara que ja ens hem fet grans.
Per això aquests dies recordem que ja tenim quatre anys. Que, com aquell que diu, ja hem fet la primera comunió: que d’hòsties n’hi va haver –n’hi segueix havent– per a molta d’aquesta bona gent. I això no hi ha qui ho aturi. Com més cops ens donin, més creixerà la nostra rebel·lia.
Potser és que esperàvem massa dels partits que havien d’administrar-ho. I el temps dirà, però poster haurem de canviar de mestres i de doctrines. Pensava això arran del debat de política general al Parlament de Catalunya d’aquests dies passats. Quines argumentacions i alternatives tan pobres, les dels partits independentistes.
I si parlo dels “meus” –CUP i Junts, a qui he votat– quina desil·lusió. A Junts, ja fa temps que el carro va pel pedregar i només se’n salven –per mi– el president legítim Carles Puigdemont i uns pocs més. Ara se les empesquen per defensar una cosa tan indefensable com l’ampliació de l’aeroport del Prat, que no és que tingui molt suport popular ni perspectivas de futur…
I la CUP? La seva proposta d’un altre referèndum –quants n’haurem de fer?– em sembla una sortida oportunista a un moment polític confús. Que ajuda molt poc a fer-nos grans. I no fa sinó afegir confusió a la que que conreen des de fa quatre anys els partits independentistes.
És despriment però no pot ser que ho llancem tot a l’aigüera. Com sempre, tot dependrà de la bona gent. Organitzada, esclar. Potser al marge dels partits: el nostre país és ric en organització popular i si alguna cosa ens sobra són ganes.
D’altra banda, l’enemic –l’imperi espanyol, no ens enganyem, i els imperialistes que malden perquè no es desintegri– no és que ho faci millor que nosaltres en defensa dels seus interessos. Són tan creguts que la seva supèrbia els acabará perdent. Estar-ne segurs és condició indispensable per no sortir vençuts d’aquesta guerra tan crucial per a la nostra supervivencia com a nació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Visquem aquesta lluita que ens fa lliures. Visquem i edifiquem la incipient República Catalana Independent votada el 1r d’octubre de fa quatre anys i declarada al Parlament Català el 27 d’octubre de 2017. Fem-la va .., fem-nos grans!
Visquem també la llengua amb un gran pacte entre tots, parlants, professionals i polítics, per va assegurar-ne el present i el futur.