D’El nacional.cat aprenc que el vicepresident del govern i candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, ha declarat en una entrevista a La Vanguàrdia: “El próxim Govern ha d’estar compromès amb la independència, però també ha de poder establir aliances més enllà. Entre els comuns hi ha gent que defensa el dret a decidir, i també m’agradaria que sectors de la CUP puguin implicar-s’hi”.
Alça Manela. O Pere Aragonès s’equivoca d’època –que del tripartit ençà ja han passat moltes coses– o es deixa portar per desitjos/somnis que creu realitat. Si no és que tot plegat forma part d’una fina (?) estratègia per anar tirant de veta fins al dia –per a ell– del judici final: això és el 14 de febrer de l’any vinent. Perquè entre aquest desig/somni i la realitat hi ha un bon tros i molt difícil de passar.
La realitat –que Aragonès amaga o de la qual, ras i curt, prescindeix– és que en aquest poti-poti d’aliances postelectorals desitjades/somiades hi falta un factor clau decisiu: Junts per Catalunya. Esadir el partit del president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont. I aquest, i no els malanomenats “comuns” ni tot ho fa pensar la CUP, sí que hauria de ser comptat en les travesses del vicepresident en funcions de president legal. Si no és que ERC ens prepara un ensurt d’upa per als dies de després del 14-F.
NOTA: Un cop escrit això, rellegeixo el que va dir Aragonès a l’entrevista, i hi trobo tals subtileses que, potser, ai, he equivocat la interpretació. De què –dedueixo– mai en trauré l’entrellat fins, com deia, a les sorpreses del post14-F.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!