Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 6 d’octubre de 2009
Dia que passa, dia que sabem alguna cosa més d’aquest escàndol encapçalat per Fèlix Millet al Palau de la Música. He escoltat amb atenció més d’una vegada l’entrevista que Manel Fuentes va fer a l’expresident del Partit per la Independència (PI) i actual militant de Convergència, Àngel Colom. El to amb què Fuentes ataca Colom està viciat des del principi.
No és fins al final que lliguem caps i entenem que aquest to amb Colom és la traducció d’un ressentiment cap a ell per haver-se compromès a donar-los una entrevista en directe als mateixos estudis que per circumstàncies que no es van explicar van obligar a canviar l’agenda i Colom era físicament a Can Cuní i minuts abans per telèfon a Catalunya Ràdio. La necessitat de remuntar l’audiència de l’emissora pública no justifica en cap cas l’ús d’un to desmesurat ni se’l pot disculpar per traslladar a l’antena el canvi d’agenda de Colom a última hora. Fuentes encara s’ha de guanyar la confiança de la seva audiència, que ha d’assumir que no està fent un programa d’humor, però això es guanya amb el temps i no amb l’agressivitat verbal a l’hora de fer entrevistes. La mateixa setmana, Jordi Basté, a RAC1, tenia per telèfon també la presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme, a la que el Palau li hauria pagat 500 euros anuals durant dos anys en concepte d’aportació com a socis per beneficiar-se de les activitats que organitza la Fundació. En aquest cas va ser Basté a qui li va caure la cavalleria per sobre perquè ella va pensar que l’estaven posant al mateix nivell que la Fundació vinculada a Convergència que en va rebre més de mig milió en deu anys. Balletbò almenys es disculpa al final de l’entrevista i es justifica pel nerviosisme que li ha provocat la informació que sortia en un diari. En tot cas, és una persona no professional dels mitjans de comunicació i es pot entendre que en un moment donat perdi els papers per justificar la seva gestió al capdavant d’una Fundació a la qual vol preservar d’aquest escàndol. El que no es pot justificar de cap manera és el tracte que rep Colom quan intenta argumentar els fets que han sortit a la llum deu anys després que passessin. Un periodista es pot indignar de la mateixa manera però mai ho ha de traslladar a l’antena. El cas Millet ha desbordat els mitjans de comunicació i ha sacsejat la societat civil. La necessitat d’anar desvetllant detalls del frau no justifica que tot allò que es desprèn de l’exercici del Palau de la Música rebi el mateix tractament independentment de la quantia de diners de què estiguem parlant. Una altra cosa és el debat sobre el finançament dels partits polítics i el perquè una institució cultural ha d’alimentar les fundacions vinculades als partits. Davant d’això s’hauria de recuperar allò tan català del seny, tot i que veient, escoltant i llegint el que està passant, sembla que tots l’hàgim perdut definitivament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!