Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 23 de desembre de 2008
A vegades penso que les persones ens hem anat tornant poc agraïdes a mesura que el nostre nivell de vida ha pujat o bé tenim la sort de disposar del mateix que la majoria i per tant, no ens falta de res. Ho pensava a propòsit dels detalls de Nadal que aquests dies tots plegats rebem de la feina, d’amics o coneguts, o d’empreses en format d’agraïment.
Tendim per naturalesa a jutjar allò que ens han fet enviar i pensar en si és poc, molt, bastant, si s’adiu a la relació entre una part i l’altra però en canvi, no pensem en aquell que realment ens hauria de donar i no ho ha fet. Heus aquí una paradoxa molt injusta.
Ara que el telèfon ja no és l’únic mitjà de comunicació entre les persones, és molt més fàcil donar les gràcies a aquells qui et fan arribar un obsequi. Independentment de si és del nostre gust o no, per l’esforç que un hi diposita en tots els sentits no hauria de ser molt agosarat pensar que es mereix un gràcies.
Ens hem passat mitja vida repetint als nostres fills allò tan paternalista de “nen, digues gràcies”, que quan som grans a vegades ens oblidem d’aquest mínim sentit de l’educació. Algú pot entendre que això és una falta de civisme, fins i tot, ara que el Govern ha anunciat que volia promoure un Observatori del Civisme, un ens per fomentar els valors cívics a la societat. O potser algú pot entendre que això és una repercussió més de la tan anunciada crisi de valors -ens toca viure en una època en què tot sembla haver entrat en crisi-, però sí que ens confirma una vegada més que la rapidesa amb què gira el món fa que ens oblidem d’aquells petits gestos que costa tan poc de fer, però que en canvi són tan poc usuals. Darrere de qualsevol obsequi, d’un simple detall, molt probablement hi ha la bona voluntat d’una persona que, com a mínim, hi ha esmerçat una part del seu temps i els seus diners. No agrair-ho és de mala educació i, fins i tot, surt l’expressió de falta de respecte. Clar que ningú està obligat a regalar res i es pot pensar que jo aquell regal no l’havia ni demanat ni m’interessa, però insisteixo en què vull anar un pas més enllà i parlar de valors, respecte i educació, valors cívics. Els mateixos que volem inculcar als nostres fills i que després ens passem pel folre quan ens els hem d’aplicar nosaltres.
Ara tothom parla de la pèrdua de valors i és cert. Però que ningú es confongui i barregi educació amb valors tradicionals, que no tenen res a veure. Per donar les gràcies no cal ser tradicionalista ni “pijo progre”. Simplement educat i persona. Gràcies per llegir-me, perquè si han arribat fins aquí, té molt mèrit. Bones festes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
com n’hi ha gent que a més no agrair, oblida el gest de generositat ràpidament, potser a més de la crisi de valors i la manca d’educació, hi intervé el factor del classisme: “tant tens, tant vals” o “tant acapares i expropies, tant signifiques i representes”; hi ha un conte de Leonardo Sciascia on explica com una familia ben humil s’ha de sacrificar per a poder fer un regal de nadal en condicions per a una persona amb molt d’status; he llegit a un assaig de Jean Baudrillard sobre “l’intercanvi i la mort” que amb el nou capitalisme d’avui en dia “fer una contra-dàdiva” (fer un regal a algú que hi és per damunt de tu) pot col·lapsar les circumstàncies de la dominació jeràrquica; gràcies a tu per compartir-ho, salut i bon any nou a tothom, jc