Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 17 de novembre 2009
Aquest cap de setmana apareixia com a nova entrega dels episodis del cas Millet o els contemporanis fets del Palau, dues noves informacions que van copsar la meva atenció. Per una banda, l’auditoria feta per l’actual direcció del Palau reconeixia una quantitat econòmica de desfalc i a més s’acompanyava a plegar o a reorientar, segons el gust, el nombrós exèrcit de patrons, més d’un centenar, existents en l’estructura actual.
I una segona informació en què es feien equivalències als quasi 32 milions d’euros que suposadament han desaparegut de la comptabilitat oficial del Palau. El que hauria pogut tenir el Palau si s’haguessin reinvertit aquests diners en coses diferents als “divertimentos” de Montulls, Millets i companyia. Per exemple, el Palau podria tenir un orquestra pròpia i mantenir-la durant tres anys. Des d’un punt de vista musical, la mateixa quantitat podria servir per contractar una temporada tres vegades per setmana la Filharmònica de Berlín o programar 350 recitals de Cecília Bartoli. Aquestes comparacions, si es fan amb equivalències més domèstiques però relacionades amb el Palau, haguessin donat per becar més de 4.000 estudiants o convidar a una copa de cava diàriament tot l’aforament del Palau durant més d’una dècada. Per tant, cadascú que agafi el valor de les coses com vulgui. No obstant, per mi hi ha una equivalència que fa de molt difícil quantificar, que és precisament les centenars o milers de persones que hauran vist traïdes les seves il·lusions o expectatives i quantes d’aquestes són donants per causes filantròpiques (i no només grans fortunes sinó famílies que generació rere generació feien donatius modestos). Per tant, el volum de persones que deixaran de col·laborar amb motius de país, socials o culturals no se sabrà fins a mitjà i llarg termini. No serà fins més endavant també que sabrem la veritable erosió del fet si mai podem esbrinar quanta gent ha perdut la confiança en les institucions privades, però amb col·laboració pública, que el país ha anat engendrant. Allò que moltes vegades s’ha vanagloriat com els èxits de la societat civil, catalana, o perquè no, empordanesa. I aquí, per mi és on s’ha de trencar una llança per totes aquelles persones que col·laboren econòmicament, o fins i tot, en els òrgans de gestió de fundacions, associacions o entitats que tenen per objectiu fer millor la nostra societat, i que segurament ara estan també posats a la boira d’una part de gent. En aquests moments a l’hora d’analitzar què hi hem perdut, això té una equivalència que em faria pànic valorar. Tant de bo no sigui així.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!