ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
PERÒ QUÈ DIU LA REFORMA LABORAL DEL DIMONI?
Reconec que dialècticament a vegades sóc una mica cruel. No em molesta en absolut la discrepància –ans al contrari: només s’aprén de la discrepància- però sí que em molesten moltíssim els prejudicis i la seguretat idiota dels ignorants. Em molesta discutir amb ignorants perquè és una pèrdua de temps i d’energies –moltes energies, perquè els ignorants acostument a ser fanàtics- que no aporta res. Jo quan ignoro quelcom procuro no discutir i limitar-me a escoltar i aprendre.
Tot això bé arran d’una discusió que vaig tenir a una tertúlia sobre la Llei de Reforma Laboral del PP que ha provocat que els sindicats majoritaris espanyols convoquin una vaga general. Óbviament la vaga és absolutament legítima- tot i que jo crec que profundament equivocada i contraproduent- però el que no és legítim és estar a favor de la vaga sense tenir ni punyetera idea del que diu la llei. Ja no dic que tothom se l’hauria de llegir abans d’opinar –ja se sap que a aquest país la gent llegeix molt poc- però si més no hom podria fer el petit esforç de llegir-se qualsevol dels resums que algunes assessories laborals fan còrrer per la xarxa. El que no pot ser és que et trobis amb gent que hi està en contra i quan tu li preguntis concretament perquè hi està en contra no et sàpiguin dir ni mu. Això ja es veu que és irracional i poc digne: simplement es fa el paper de claca d’uns sindicats que en aquests moments, ara i aquí, són bàsicament uns paràsits socials.
Tot i que el Dret Laboral no és la meva especialitat com a jurista, vaig a fer un petit passeig per la nova llei i a defensar tot allò d’ella que em sembla defensable i a atacar tot allò que em sembla atacable. No diré que seré objectiu perquè l’objectivitat no existeix en les persones. Simplement intentaré fonamentar els meus punts de vista que no cal dir que són absolutament discutibles.
1. L’ACOMIADAMENT.
Per a mi la llei es queda curta ja que jo sóc partidari de l’acomiadament lliure. Disculpeu-me l’immodèstia d’autocitar-me:
“Crec que hauríem de tendir el més ràpidament possible a l’acomiadament lliure. El perquè és molt senzill. L’acomiadament lliure té com a primera conseqüència que l’empressari no té por de contractar. Sap que si ho fa no es posa en un trencacolls i que podrà prescindir del treballador quan aquest no li sigui útil. Això, contràriament al que diuen els sindicats, no generaria més atur sinó moltíssims més llocs de treball i moltíssimes empreses que es veuen obligades perquè no poden pagar els sous dels treballadors no tancarien.
D’altra banda em sembla evident que l’acomiadament lliure milloraria la competitivitat de totes les empreses i, per tant, del país. Sovint els treballadors que tenen un contracte indefinit tenen l’esperit dels mals funcionaris. Deixen passar les hores jugant per internet o, sense arribar a aquest extrem, no són tot el productius que podríen ser. Crec que és obvi que si s’haguèssin de guanyar la feina dia a dia, més a més, any a any, aquest relaxament laboral no existiria i per tant la productivitat milloraria notablement.
Naturalment això serveix igualment pels funcionaris. Tenir una plaça “en propietat” és el métode més segur per a que les administracions públiques no funcionin. Em sembla obvi que si els funcionaris puguèssin ser acomiadats serien més productius.
No han de tenir por a l’acomiadament lliure els bons treballadors. Cap empresari no es vol desprendre d’un bon treballador perquè sap que té una joia. I qualsevol treballador, si es bo, sap que pot marxar en qualsevol moment a una altra empresa per tal de millorar les seves condicions laborals.
En definitiva, una vegada més, el lliure mercat faria una funció social més progressista que no pas les lleis proteccionistes dels treballadors que el que fan és permetre que és tracti igual als que treballen bé i als que treballen malament i els desincentiva a tots.”
Podria afegir que jo no veig que sigui ni just ni equilibrat que un treballador pugui deixar una empresa sense cap mena de penalització i, en canvi, si l’empresari vol prescindir d’ell hagi de ser penalitzat. Potser es podria dir que l’empresa ha crescut gràcies al treballador, però això només és un prejudici: potser que el treballador no hagi estat útil a l’empresa i hagi estat més aviat un paràssit. D’altra banda, en aquestes coordenades, també es podria dir que el treballador ha après coses que no sabia i que una cosa va per l’altra.
No és veu perquè si un empresari pot contractar lliurement un treballador no l’ha de poder acomiadar lliurement.
El que fa la reforma és només abaratir l’acomiadament.
Desapareixen els salaris de tramitació – aquells que tenen lloc mentre es tramita el procès d’acomiadament al Jutjat Laboral o al CMAC – en la major part dels casos.
1.1. L’ACOMIADAMENT IMPROCEDENT.
En el cas de l’acomiadament improcent l’empresari haurà de pagar 33 dies per any treballat amb un màxim de 24 mensualitats.
Abans es pagaven 45 dies per any treballat i el màxim de mensualitats eren 42. Es a dir, que s’ha disminuït en 12 els dies per any i en 18 les mensualitats a pagar.
Com que jo sóc partidari de l’acomiadament lliure i ara és més barat acomiadar que abans penso que és un avenç.
1.2. L’ACOMIADAMENT PROCEDENT.
Els acomiadaments procedents tindran una indemnització de 20 dies per any amb un màxim de 12 mensualitats.
Que un empresari hagi d’indemnitzar un treballador al que procedeix acomiadar no només és il.lògic i contraproduent, sinó que és una injustícia.
Les faltes –justificades o injustificades- al lloc de treball faciliten l’acomiadament procedent, cosa que és absolutament lògica perquè l’empresa no s’ha de fer càrrec dels treballadors que no hi van a treballar. Una altra cosa és entendre que, si les baixes són justificades, les administracions hagin de respondre mentre que si són injustificades simplement no hagi de respondre ningú.
En cas que els treballadors es neguin a rebre una formació que l’empresa considera necessària pel seu desenvolupament es tendirà a facilitar l’acomiadament procedent d’aquest treballador (per exemple quan un treballador no vulgui aprendre a utilitzar noves eines o nous programes informàtics). En aquest cas el treballador podria demanar la rescisió del contracte i tindrà dret a 20 dies d’indemnització fins a 9 mensualitats (reitero que a parer meu mai no hauria de tenir dret a cap indemnització per part de l’empresari i menys quan es nega a rebre una formació útil per a l’empresa on treballa).
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1.- A part de les monarquies petrolieres, i algunes repúbliques bananeres, coneix l’existència d’alguna administració pública “sense déficit”? Certament que als exemples que he indicat, no es pot dir que en aquests Estats hi hagi “administració” propiament dita, sino una mena d’administradors familiars de flaire mafios.
2.- El retrat que acompanya el seu artícle: és d’un treballador o d’un empresari? (em nego a considerar-lo com un autoretrat). Ho dic perquè he conegut a alguns empresaris i a alguns treballadors als que s’hi escau la imatge.
Atentament
El que no sé és si un govern d’esquerres a Andalusia tindrà prou recurs propis i més capacitat per ingressar més imposts per millorar els drets laborals i socials dels andalusos.
Referent al retrat, ja he dit que he conegut a treballadors i empresaris que els aniria a mida. El seu retrat literari crec que ha estat molt benevolent amb el sector empresarial (és una apreciació personal, que pot estar equivocada).
Atentament
I aquesta reforma laboral ens converteix en esclaus, en treballadors sense drets, sententiats al capritxo de miserables.