A vegades escric/ A veces escribo/

…

No pas. No diré que
no. Balla amb mi. Sí, avui si. Potser ja mai més tronaràs riure. Fins que passi
la pluja sota les escales. I quan es faci clar. Et miraré i menjaré pa. No pots
controlar el teu cos i vol caminar. Ets una sirena sense mar. El peixet s’ha
mort. Altre cop. I et rius de la vida. I t’encanta el que veus i el que ja no
veus. Tots és vida. Es la setmana d’eclipsació. I tot es pot compartir dins
dels teus ulls. Negres o foscos? I don´t. T’explico la meva història i no
tanques els ulls. Ploro ja no. Fa mal. I què? Paracaigudes i un paraigües i tu
danses en mig del carrer i et sents nua. Sota la pluja baixa el sol i et
somriu. No temptis a l’amor. Perquè això ja no. Ara no ni demà tampoc. I que
més dona si tot flueix sol sense espasa ni prínceps blaus. La soga ha deixa’t d’estrènyer-te
l’estómac, pensaves que estaves boja, era només una soga. Ara no creus el que ets.
Flipas piruletes de colors. I puges les escales sense baixada. Bitllet d’anada
a Mèxic, una faldilla de flors i només tu i la teva motxilla. Ballaràs entre
tequiles i somnis i escriuràs la novel·la de la teva vida. Després et quedaràs
a Itàlia i respiraràs el que no vols tenir, finalment tornaràs a Barcelona i
diràs ara ja, ara ja estic preparada i t’hauràs trobat entre aeroports,
llibretes, bars, homes, dones i un barret i la teva motxilla en un racó del teu
pis. Picaran el timbre, obriràs una capsa, el teu segon fill, la història
escrita de la teva vida. Et giraràs i tindràs un anell sobre la teva taula.
Brillarà. Sí vull, diràs. Baixaràs el cap i et riuràs de tot plegat. I ja no hi
hauran bitlles sense tornada