A vegades escric/ A veces escribo/

Em podria haver quedat asseguda esperant un altre hivern. Mirar de deixar d’escriure. I vet aquí, que us vinc a buscar, a una l’he trobat asseguda en mig del Putxet i  l’altre s’ha plantat davant meu enmig d’aquell bar on la música no es deixava escoltar. Podria fer un salt i marxar. Però l’hivern ens espera. Hi ha quelcom que s’escapa per la benvolguda ciutat. Altre cop, és setembre. I altre cop oloro la tardor enmig del trànsit. Una diada. Una altra. Un crit d’independència i un crit de mort. I podem fer veure que no has tornat. Podem fer veure que tot segueix igual, igual que com ho vam deixar. Un juliol retrassat. Però ara toca dir la meva i composa un triangle arriscat. Un triangle sense pors. I que puc dir del que m’espera? Tornes sense mes i jo em quedo atrapada per la ciutat buscant on t’has quedat.
Les llàgrimes han quedat foses i fusellades. Un notari em dóna el testament. Miro per la finestra i ja et sento. No em fas por. Em fas pena. Ja no puc anar a rescatar-te. La teva novel.la es va evaporar en aquell calaix infectat per corcons. Corcons, infectats, morts de gana de tu i de mi. Podria haver escrit quelcom més animat, però en aquest setembre estrany, fred, distant, no em queda més per dir. Poc a poc l’alegria tornarà a envoltar l’aire de Barcelona. la gent ensuma encara l’estiu, encara ningu vol aterrar i jo marxaré definitivament, agafaré aquell vol, aquell vol que em tornarà agafar forces per veure’t amb ulls de princesa. No busquis un octubre romàntic, és amnèsic i jo em destrueixo entre Austen i Feliu Formosa, puc respirar en poesia, i parlar en prosa, i seguir-te odiant. La Laura ja fa temps que camina descalça per un cel. Jo ja fa temps que l’he oblidat i ella fa temps que no em crida.
Puc dir-te estimat lector, que aquest any promet. No ho sento, ho somio. Simplement un cor, i una llàgrima en escaig, i un teclat nou. Benvingudes, Amelie i Cleopatra, podeu desar les maletes al meu armari. Serà un any llarg.