A vegades escric/ A veces escribo/

Fot calor dins d’aquesta reixa. I penses que fa dies que no escrius cap nota ni d’amor ni de mort. Has viatjat. Maletes amunt i avall i el teu cor igual. Ni un sol ni una gota. Catalunya està seca i Barcelona la trobes buida. Què t’has perdut? Unes vacances i qui ets ara? Obres l’ordinador i la mandra es va quedar per França, una cassoulet , jo prefereixo un pa amb tomàquet i mirar-te els teus ulls des de collserola i no des d’un castell abandonat. T’esperen protagonistes i cançons mal sonades. Una melodia nova que portes al cor i t’explota el cap. Murakami t’ha seguit durant 30 dies i ets incapaç de deixar el seu llibre. Naoko vol marxar i tu et vols quedar. Tanques per vacances però les mans et criden per escriure el que tens fa dies. Una ma enguixada i poc pots fer. Però el tecleig es més lent i tu estimes més la terra. El país s’incendia i els llibres estan amagats sota el castell de càtars i oloren a la pura inquisició. I he pensat en tu. He pensat cada dia en com acabar amb tu. Necessito que em deixis. Això ja s’està acabant. Laura ens queda un mes i punt. Et dono un mes per deixar-me. No em pots atrapar. Necessito respirar nous aires. Espiar noves cases, conèixer altres dones i tu has de volar, sola. Ja no em necessites. I jo et portaré dins meu. Qui sap si amb el temps tornaràs en els meus somnis. Potser una altre història ens farà que ens retrobem i tornarem a prendre una botella de vi francès del 87 i em contaràs com et va la vida i jo et contaré com ho farem. Però en breus hauré de marxar , t’he deixa’t bé no et pots queixar de res. Jo en canvi em quedaré sense res. Amb un sabor amarg, potser, perquè ho podria haver fet millor. De moment gaudim e que ens queda, que un mes, són molts dies, i l’estiu ens deixarà i almenys començarem juntes la tardor i quan les fulles ja abandonin les  branques tu i jo farem l’últim adéu com ens mereixem, després de quatre anys, estic segura que trobarem el millor comiat.