A vegades escric/ A veces escribo/

(qwertyuiopasdfghjklñzxcvbnm) ara a construir paraules…

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Tahoma;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:1627421319 -2147483648 8 0 66047 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Saps que sí. Em giro i no veig. Tanco i no responc,

Em torno i estic, m’obro i sento,

Et veig i em responc,

El que passa i el que no passa, i el teu cos em desperta,

Em desperta i visc, em dormo i te’n vas,

I quan torno hi ets, quan volo te’n l’aïres,

Quan m’ofego tremoles.

Encendre les nostres mans és Entendre.

Quan plores em dol,

les
llàgrimes són ferro dins meu, que em claven vidres. Els teus llavis m’embruixen.
Que inútil aquesta frase! Em cal omplir-la dient que els teus llavis M’ENLAIREN
quan somrius. És llavors quan el cor se m’obra.  Les nostres mirades s’enreden. ahhhhh! aquí
toco els núvols!

I
quina putada, que siguem tant exigents. Però la vida va com va.

Avui
estem volant i demà ens han trepitjat              

(grrrrr…nyeeeecccccc)         

ens
hem de dir, amunt, amunt i mai deixar de treure les ales. Que ens fan ser més
valents. I que la merda no ens faci anà cap enrere.

                                                               
NO té sentit una vida rebobinada.

I
les històries van fent-se. Ningú escriu les nostres vides. La vida és fa. I no
em fa mal no escriure la meva vida potser perquè és amb l’única cosa que no tinc
el poder de crear, ni puc fer ni desfer, ni manipular les trampes que en una novel·la
podries fer. En la vida les trampes hi són. Sense que les esperis PAMMMMM i no
estan programades per anar aquell punt de gir. I no pots pivotar-les. Arribes a
una trampa i apa ja t’espavilaràs! Tot pelgat no hi ha qui ho entengui. Fa dies
que no hi veig. Potser perquè la nit m’ha cegat 
els dits. I avui torno a escriure. I ja veig una miqueta més.  la Laura ja ha tornat. I tu hi ets. No és tant
bonica com era al principi però sí que és més preciosa. He entès el que és
escriure per mi. No puc viure sense veure com els meus dits intenten traspassar
en paraules, el que el meu cap sent. I l’escriptura em fa està en acció sense
talls. Igual Que les nostres abraçades. Potser dir això amb aquestes paraules
planeres és com la senzillesa en què et dic t’estimo. El sentiment és això. És
planer dins d’un mar de fons.

Et dedicaria moltes
paraules ben construïdes. Però de moment això és el que les meves mans han
sabut dir. Almenys no s’han quedat parades.