A vegades escric/ A veces escribo/

Quan les teves mans el troben a faltar. L’infant et mira amb cara de despistat. T’esperava a la sortida i es girava amb plena de confiança esperant una rebuda d’uns ulls perduts. Els teus. Tot follia entre quatre edificis i un vell. Els passadissos eren màgics i les carícies es feien a través del vidre que us separava. Tot ha quedat allà sense partitura i sense un retrat que mai et faran. Tot és impossible sota el cel plujós que ha tret el sol de la terra. Vas de que sí que no importa. Però segueix allà entre els teus somnis i els teus peus. Ja no hi és. No hi ha estrelles que brillin més. No va ser tonteria, va ser un tot impossible. Un diamant se’t cola per la pell i no el trobes perquè t’has convertit en invisible. El somriure està lluny de l’escorça de la terra i tu vols marxar fora de l’univers on ningú et miri, et parli, t’escolti, on ningú et vegi ballant el que no va passar i el que t’hagués agrada’t sentir. Ja tot està lluny i tu estàs a prop del tecleig mecànic. La única fuga la música que et componen per engegar el primer espectacle i qui sap, potser l’últim. Les flors moren i no creixen ni ortigues. No hi ha odi ni amor només una espelma que es va fondre davant vostre, fa anys, i que tu no la vas saber treure com calia. Un Castell on mai vau dormir. Rèieu sempre amagats de tothom. Com dos exiliats sota les mirades dels dolents. Us tapàveu  un paraigües i us pensàveu que el passeig era vostre com una gimcana però sense passar els punts perquè allò no era cap batalla. No estàveu en cap cursa ni en cap camí junts. Només era un somni prenunciat entre passadissos, crits, pollastres i entre dos ànimes que mai es van arribar ajuntar per por i per mantenir fresc el misteri de l’amor que a tu , Amelie, se’t va quedar dins de la pell per sempre. Recordes la seva última mirada que et va clavar, nena això no pot seguir, no té sentit , som de mons diferents tu ja estàs allà i jo encara estic. El gran misteri de l’amor, et va agafar els ulls i els va guardar dins de la butxaca, i tu el vas veure créixer amb una carpeta plena d’obres d’art. Adéu Amelie, ens podríem haver estimat, tot queda aquí. I a ell li vas agafar la bogeria.