A vegades escric/ A veces escribo/

Veig aquell boci de cel on un dia vas decidir quedar-te i ja mai més vas tornar. Et vas convertir en un mítica estrella a  la que juro un dia abraçar-la perquè seràs tu i només tu. Tombarella per la muntanya. Et veig. Em murmures el secret de la vida. Pròxima parada , primavera. Una faldilla vestida de flors i tu la fas ballar. Respiro el mar i ja hi soc aquí a la meva cala on tot va començar. On et vas endur part del que ja no soc. No crec en fantasmes  però sé que em veus, em vigiles i quan tot descansa i jo estic en el setè somni, em consoles. Un teclat buit i una llibreta per omplir. No em surten les paraules que haurien d’escriure el que va ser i el que ha de ser. Et rossegues per la sorra. Em mires. Sé que ets tu i ningú més. Havia de passar. Un dol que no va ser, apareixes entre ombres, mar i cels. Barcelona m’esbrina el que passa en una ciutat disfressada d’una nova primavera. Ballo entre el carrer muntaner i paris, bom bam bom ets aquí plantat amb una motxilla a l’esquena ,el cor em fa un salt . Uns ulls verds i uns blaus, ja em van avisar que mai concordarien. Em regales el primer gelat de la temporada. Ho estrenem tot. La ciutat sembla més fàcil, menys contaminada. No hi ha esquinçades per fugir, no hi adéus oblidats. Avui som tu i jo amb una llum diferent. La llum d’aquell boci de cel que de tant en tant m’apareix, i em diu que tot anirà bé. De moment, i només de moment seguirem ballant entre flors, places recordades i menys revolucionades. Barcelona em somriu i tu m’agafes de la mà mentre una nova primavera apareix per fer-se sentir. Avui, senyors, comença el primer capítol, una Laura nova, una Laura que no vol ballar i que avui vol cuinar. Somriu a la primavera i em mira. 1, 2, 3 i el ball retorna entre bocins trencats en un cel que mai va ser blau ni es va dir cel.