A vegades escric/ A veces escribo/

Et vaig veure sortir per aquell portal. Sé que volies escampa boires. I ho vas fer. Havia de marxar em diries, i jo et contestaria és el que necessito que marxis. Una casa on ja no hi has de fer res. Penjar aquestes ballarines i agafar el davantal. El teu. Sense punts i comes.  Mentre faig escaletes i et veig cada dia més a prop, sé que ja no ballaràs, només cuinaràs. Uns ous ferrats, aquells ous ferrats. Marxes amb pressa, només agafes aquell quadre, allò que et recorda qui ets. Perquè Laura, tant tu com jo sabem que a vegades cal només un subtil objecte per saber que estem a casa. Un viatge inesperat. Fugaç. La vida és això comptar 1,2 i 3 per saber que és el moment. No recordis aquell instant en què tot es va esmicolar. Et va fer mal i a mi també, perquè vaig ser un narrador en primera persona. Ens va copsar. Aquella porta es va tancar. I ja mai més l’obriràs. Ho sé. No hi ha més absurd que aquella escena en aquella plaça. Recordo com el cor et feia un bum bum i jo no podia salvar-te, havia de passar. Un escenari. Una cançó, i tot es va acabar. Tenia ganes de dir-te que ho sabia però tu també sempre ho vas saber. Ell mai et va estimar. A Barcelona ja no plou. Mai més plourà. Agafes la maleta que et portarà al teu Cadaqués, on has d’anar i ho trobarem. Encara no sé com. Però ho farem bé. La memòria no té preu, i tu i jo en tenim una, el primer ball. Aquest cop ballarem a ritme de la vida. Un passat retornat a ritme de fogons. I tu em diràs: tot s’ha anat a la merda. Merda de les tres o quatre culleres, no me’l vull posar. No l’estimo. No me’l vull tornar a trobar. Barcelona segueix podrida i tots estan morts menys jo. Sola ballant entre una Barcelona morta, no plou ni surt el sol. Haig de fotre el camp. Vaig creure amb el que va passar; les nits abraçats entre llars de focs i gintònics mal sonats. Llibres sense llegir mentre comptaven els fills que havíem de tenir, i aquella masia abandonada on havíem d’anar viure. I tot se’n va anar a la merda per una merda d’accident. Epsss para et diré Laura. I segueix caminant, que d’aquí has de marxar per fer-me aquesta història. Un dol sense ser dol. T’han fet mal, i què? T’aixecaràs, esdevindràs tu com sempre, perquè quan ets tu, ets més forta que tota aquesta merda que em dius. Paraules trencades sobre un ball perdut. Ho aconseguirem Laura. Et dius Laura Sovirà i ballaràs aquell últim  ball amb mi. Ens ho mereixem. Jo et vaig veure sortir d’aquell portal, i de sobte va començar a ploure per sobre d’aquesta Barcelona absurda. Vas abandonar el carrer paris amb Aribau i ja res més va ser el que tu i jo pensàvem. Tot va començar a anar a ritme de fogons.