Us proposo un mapa psicogeogràfic del Raval, seguint l’estela de les més reputades revistes de tendències: el fruit de 4 anys de patejades matinals, tardenques i nocturnes, de rialles còmplices i converses lentes a trenc d’alba, i quelcom de melangia.
La memòria és certament un do, una benedicció de la intel.ligència humana. La meva (com la de molts, de ben segur) és prodigiosa, i ahir vaig esgarrapar-la per reconstruïr un itinerari personal. Ara bé, no negaré que moltes vegades envejo als peixos i la seva "consciència" de tres segons (o eren tres minuts?). L’excusa era potent: conduïr a una Núria que porta massa pes a l’esquena i massa temps fent glopades angoixades.
Indefectiblement, la meva entrada al Raval és per Riera Alta o Hospital. Si vaig al MACBA, llavors és carrer Tigre. Riera Alta avall, aturada llaminera a la pastisseria que tenen eriçons de xocolata i ulls d’espantats. M’encanta dinar al Dostrece, a la terrassa, sobretot en dies de cada dia, on el tràfic humà és intens i se’m permet fer una de les coses que més em distreu i fascina: mirar la cara de la gent. Si van acompanyats, fantasejo amb la relació que tenen i intento llegir el seu llenguatge corporal.
Precisament a Riera Alta hi ha un bar relativament nou, La Penúltima, on se’m recorda per demanar tiquets per desgravar-me les copes de bon vi que m’endinyo gola avall. Els cambrers són molt simpàtics, i l’ambient és còmode, de sala d’estar de pis d’estudiants.
M’agraden les galeries del carrer Doctor Dou, però entrar a la Ras és perillós: sempre hi trobes algun llibre o revista que et tempta amb somriure afalagador. No hi puc fer més, pels llibres tinc la butxaca foradada.
Agafo desde carrer Hospital qualsevol carreró que em porti fins Sant Pau: no sé com m’ho faig però sempre peto al carrer que mai en recordo el nom però que té una botiga molt perversa. No està il.luminada ni retolada, però té un miniaparador ple de xavalla i quincalla, de destil.la decadència i efluvis dels antics amos de les peces. Em dóna una mica de malaestrugança, però m’atrau com un iman i sempre m’hi aturo uns segons per xafardejar.
Sovint em faig la Rambla del Raval, amunt o avall, i somric davant el ventall de personatges que seuen a les cadires individuals, en línia, com si estiguessin al teatre. Tots ben juntets i xerrant pels descosits al sol. Ara amb el bon temps, el cafè (generalment) al Boníssim.
Un dissabte qualsevol em pot trobar a Cal Pep, a una placeta petita contigua al mercat de la Boqueria, a mig dematí que és quan toca el sol a les taules. Al costat, hi ha una botiga que ven pasta a granel i quan la senyora no em presta atenció, enfonso una mica la mà dins el munt de macarrons.
Un sopar ideal és a Las Fernández, al carrer Carretes, i la meva debilitat és la "ropa vieja" d’ànec. Hi ha allà una noia menudeta que et recita la carta amb els plats del día, i és rebufona com un glop d’aire fresc. Hi ric molt. Ara bé, no faig fàstics a El Fortuny, al carrer Pintor Fortuny, perquè tenen a un preu raonable el Castell del Remei.
Mandrejo a la Plaça Bonsuccès, aperitiu en mà, mentres els nens del barri corren ací i allà, esvalotats. Si em sento "rumbosa", cau una bomba de xocolata del Buenas Migas.
Em deixo tants llocs…potser ho continui després. I això que m’adono que com sempre, tots els referents em neixen a l’estòmac…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!