Ho reconec, sóc inconstant amb els meus afectes. He fet el salt, sense remordiments, als Jon Vaines. Acabo de passar per la terrassa i ja no hi eren, pots comptar, a aquestes hores…!
He anat al CCCB després de ronsejar com una gata maula, despentinada i amb les ulleres lila que m’enmarquen els ulls, i que normalment, maquillo. Del llit al carrer. Fantàstic.
Com Holly Golightly amb Tiffany’s, res dolent em pot passar al CCCB: m’empasso l’estona allà a glopades, i en surto nova. I avui, com normalment em passa, n’he sortit la mar de satisfeta.
Intel.lectuals catalans a l’exili: des de el preparar maletes precipitadament amb la inminent entrada de les tropes franquistes a Barcelona (per a molts) fins la seva militància en el món de la cultura catalana, atrinxerats desde Amèrica. Camps de concentració de primera i segona categoria, èxode cap a Mèxic, Xile, Santo Domingo, Puerto Rico, Argentina…
Fantàsticament documentat, i amb un muntatge francament atractiu es relata quasi en primera persona les vivències individuals i col.lectives de l’èlite cultural del nostre pais. L’anyorança de molts (Trabal va morir literalment de malencolia, a Mèxic), el xoc cultural amb els països que els acolliren, la supervivència com a individus dels primers temps…i el compromís de tots ells de mantindre viu el seu bagatge cultural.
Hi ha audiovisuals, peces sonores de l’època, objectes dels refugiats i molts testimonis, molt ben enllaçats per explicar amb argument (i cronologia) com va sobreviure el món del pensar català. Hi ha espais molt frapants i colpidors, i alhora molt d’humor, com la carta que Pere Quart envia a la seva esposa a Barcelona, on li dibuixa què recorda de la ciutat: la Via Augusta i una botiga de xurros. I un moment Salsa Rosa: Rodoreda i Obiols.
Jo he fet la visita amb un monitor simpatiquíssim, una alegria que aconsegueix que els visitants entrem dins la història: es sentien murmuris d’aprensió entre els visitants en els moments més tràgics del seu relat, i rialles quan hi havia algun moment còmic. Fins i tot he pogut aportar quelcom a la visita, doncs el monitor no sabia perquè els comissaris havien inclòs el cartell de Dubonnet: jo li he explicat que era de Cassandre, i que al fer el cartell ell jugà amb les sensacions de plaer que s’experimentava al beure Dubonnet (Du-Dubon-Dubonnet). I és clar, a nivell gràfic, com el personatge adquiria color en els tres passos gràcies al poder reconfortant de la beguda (des d’aquí, gràcies Tere Martínez pel pu de coneixements que em vas donar en quatre anys i que conservo com un tresor d’aquella època).
Altament recomanable, per a passar-hi una estona amb tranquil.litat, i adquirir consciència per a seguir lluitant per la nostra identitat, ara en temps més benestants, però no per aquesta raó, menys necessària.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!