Hipèrboles Mínimes

A Viladomat amb Sepúlveda, enmig d’una miríade d’establiments tancats en un diumenge, a les onze de la nit, vaig fer entrada triomfal a una pizzeria burguer que ha de passar a la posteritat. Es diu així, Pizzeria Burguer, i vaig agraïr a la Rosa i la Marisa que m’hi portessin, perquè vaig riure com mai.

Asèptic i sense personalitat, el local té les típiques taules de melamina i cadires barates, però com sol pasar en aquest tipus de llocs impersonals, l’autenticitat radica en la gent que hi favida. Perquè pel que sembla, hi ha un grupet que hi fa mitja vida allà.
Per començar, l’amo és un hindú de cara rodona (que la remarca una calvície llustrosa com la plata acabada de netejar) i somriure sempitern. Els cambrers, o millor dit, cambreres, són un ventall de nacionalitats: sudamericanes, xines i crec que russes. La xina deu ser nova, perquè no conjuga els temps verbals, però llueix la dentadura més magnífica de totes elles.
La carta és internacional: pizzes, shawarmes, amanides, pasta, entrepans freds i calents, paella (!), arròs negre (!!), plats combinats…res a envejar a la polifacètica carta d’un xiringuito de platja de la Costa Brava.
Amb banda sonora dels èxits de l’estiu del 2000 a tot drap, els clients que en gran majoria són masculins parlen a crits de taula a taula. N’hi havien dos, apoltronats a la barra, que esperaven: eren la viva imatge de la cafreria, lletjos com un pecat i barroers. Se’ns van repassar, llaminers, de dalt a baix a les tres, però no èrem un trio prou vistós com per a que ens dediquessin més d’uns quants segons. L’"afortunada" va ser una noia rossa, guapota, amb minifalda, i estrangera, que va entrar i se’n va anar directe a la barra. Ai mareta, els dos cafres a punt d’un atac de cor: a un d’ell se li sortien literalment els ulls de les conques, i es va deslliçar sense voler tamburet avall. Es va girar d’esquenes a ella i li anava dedicant aquesta mirada d’haber vist un fantasma al seu col.lega. Rebufava i feia ganyotes no gaire disimuladament, presa d’excitació. L’amic corresponia amb una mímesi gestual, però més moderada, perquè tenia a la pobra noia de cara, que no sabia ni com posar-se. Les tres ens pixàvem a sobre.
Sabeu quins són els cartells de Dewar’s White, el whisky? La cara d’un famós amb fons vermell i la frase "la personalidad no admite liftings". Segur que us sona, és una campanya que es porta fent durant anys. Doncs la Marisa se’n va adonar que la cara del del cartell…era la de l’amo del bareto! Tenia la versió pòster gran i la versió en més petit, estratègicament col.locats a la barra, com presidint-la.
Els dos cafres van marxar, amb dues pizzes per emportar sota el braç, i repartint la mà entre la clientela. Però de seguida van entrar un trio de iaios panxuts, que aviat amb cubata en mà es van repartir entre les taules i les màquines de tirar euros. La colònia que es deurien haber tirat per sobre feia temps que se’ls havia evaporat, perquè a aquelles hores ja era reemplaçada per un tuf a alcohol ranci que tirava cap enrere. Vam imaginar-nos el percal: el trio de col.legues que arribaven a casa amb les parentes fent ziga-zaga, i les pobres dones, com la Carmen Maura, desesperades, preguntant-se "qué he hecho yo para merecer esto". Un d’ells o no tenia cordes vocals o estava massa enfeinat amb les màquines, doncs euro a euro s’hi va estar una bona estona…ell rai, tenia tres màquines per escollir. Tres!.
I entre la cridòria i el "yo quiero bailar, toda la noooche", l’amo es passejava com un torero a la plaça, taula per taula, recollint comentaris dels comensals. Jo vaig lloar-li el cartell, i ell, tot modest, em va dir que no era la seva millor foto.
En fi, vam sortit d’allà amb agulletes a les abdominals, i personalment, amb un inici de descomposició que se m’ha confirmat ben entrada la matinada. Però en fi, "que me quiten lo bailao".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!