Avui he tornat a l’escenari del crim, amb morbosa satisfacció.
Same place, same time.
Crec que cada cop tinc més clara la meva poderosa faceta de voyeur, però obrint petits calaixos de memòria he recordat que de petita mirava pels binocles de mon pare, escrutant els edificis de davant, per veure què passava i esbrinar retalls de les vides d’altri.
Doncs bé, avui he trobat més peces per anar composant el puzzle dels diumenges.
No me’n puc estar d’anar al gra: l’home de la dent solitària parla! Sí, sí, té veu!. Una mica pastosa, enganxada com la suor de l’estiu, intueixo que l’esforç que la seva dent fa a la boca és titànic per anar creant les consonants.
Estava tot animat, arreserat de les brises amb una esguinçada jeca, dient que en Zapatero era un ninot, perquè ni feia ni desfeia. Ell no és clarament cap seguidor de l’escola del talante. Vull pensar que tampoc ho és de la escola del massa talante, ja m’enteneu, del super-intervencionisme i dels que tenen a les seves files mil.lions d’Urdaci teixint mentides i manipulacions velades.
Ara bé, estava ell tot vehement quan he entès que el silenci de l’altre dia era…coacció!. Ha arribat el guapot del grup, el que diumenge passat va despertar la enveja general amb la troballa del DVD de western. Oi tant com sí, el guapot, pel que sembla, mai s’asseu, potser per la mateixa raó que els mestres d’abans parlaven desde un púlpito als seus encara ignorants oients. Ell xerra, els altres escolten, fascinats. I el pobre senyor de la geniva despoblada s’anava fent petit petit.
Ai las, no hi ha res com tenir glamour i una personalitat impactant…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!