El jorn dels miserables del Llach és el primer que m’ha vingut al cap quan he vist un Palau Sant Jordi ple de gom a gom que ovacionava a Chacón, Montilla, Zapatero i fins i tot a Felipe, un home que tothom sap que quan era president el govern espanyol cometia crims d’estat. Les persones que avui eren al Sant Jordi se suposa que viuen en aquest país però no s’han assabentat que el govern de Zapatero va prometre que aprovaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i el que va fer va ser passar-lo pel ribot, com bé va definir Alfonso Guerra. Sembla ser que tampoc deuen desplaçar-se amb tren i, per tant, no han estat afectats per la mala gestió de Renfe a Catalunya durant el mandat de Zapatero. I tampoc deuen tenir constàcia de l’apunyalment de Zapatero al que era el nostre president, Pasqual Maragall. O no ho sabien o són uns cínics.
Per tot això caldrà abandonar la poca esperança que ens provoca la vergonya del Palau Sant Jordi perquè esperar no ens allunyi més dels actes. Diumenge la humiliació com a poble que no es respecta serà encara més gran perquè l’única resposta digna seria l’abstenció massiva o les urnes plenes de vots nuls i en blanc. Però dilluns començarà l’ofensiva per la llibertat. Ha arribat el moment de l’acció decidida i ferma per fer de la nostra pàtria una nació lliure. I això no depèn dels resultats d’unes eleccions espanyoles, de la nostra capacitat d’influència a Espanya, sinó d’un canvi de xip, de la nostra determinació, d’assumir la majoria d’edat. Ja no val anar fent la viu-viu i a dipositar la confiança en una classe política que ha demostrat que no està a l’alçada. Cal que cadascú que estimi aquest país, des de la seva parcel·la, dilluns se sumi a una ofensiva quotidiana que no s’aturarà fins a la proclamació de la independència.