El Campanaret

El dia que es lliura el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, per allò que els periodistes no hagin d’anar a corre-cuita apressats per l’hora del tancament en sortir al vespre del Palau de la Música Catalana, Òmnium organitza una roda de premsa a la seu del carrer Diputació per avançar al migdia el guanyador en presència de la persona reconeguda. Es tracta d’una informació embargada que no es pot fer pública fins a l’hora de l’acte de lliurament. Recordo que al 2007 Vicenç Villatoro, en nom del jurat, va justificar la decisió de premiar Baltasar Porcel per l’ambició i la profunditat de la seva obra i el va definir “com una de les millors cartes de presentació de la literatura catalana contemporània” alhora que subratllava que el seu compromís amb la catalanitat es concretava a través de la seva literatura més que en la retòrica.

L’escriptor, a qui aleshores li faltava poc per complir 70 anys i semblava que havia superat el càncer que el tenallava, va mostrar-se gratificat amb el guardó: “la vida de l’escriptor és complexa, a vegades complicada en molts aspectes i la meva única justificació per escriure són els lectors; no els lector massius, sinó els lectors de qualitat que, com jo quan llegeixo, busquen que els llibres els influeixin més que cap altra cosa al món”. Porcel va proclamar aquell dia allò de “jo sóc la meva obra” i es va declarar descendent dels clàssics grecs. Va aprofitar l’avinentesa per reivindicar el sentit de la llengua més enllà de normatives. “Per si algú no ho sabia Llull no coneixia pas a Pompeu Fabra”, va comentar irònicament. En aquest sentit va explicar que ha emprat sempre el llenguatge utilitzat pel seu clan familiar sense fixar-se en els diccionaris: “la llengua crea el món”. I va fer seva la màxima de Heidegger segons la qual la llengua és la casa de l’ànima.

Durant anys, per prejudicis estúpids sobre el personatge, em vaig mantenir allunyat de la seva obra. Però tant bon punt vaig endinsar-me en la lectura de Cavalls cap a la fosca el que vaig lamentar és no haver-ho fet abans. Heus aquí un breu fragment d’aquesta novel·la que rememora la nissaga dels Vadell, les històries d’uns avantpassats sotmesos a les passions més desenfrenades:

“…Anava ell revestit amb una blanca capa brodada en or, amb la qual embolicava el copó. Jo sostenia una descomunal ombrel·la violàcia, i portava un farolet. Els nostres passos retrunyien pels carrerons, semblava com si una colla de gent ens seguís. A la parca lluminositat, les decrèpites façanes se succeïen a trossos, com si fossin sectors d’un decorat de quilomètrica muralla xinesa, desorbitada fragmentació del poble i de la nit. De la qual de sobte sorgien, per a l’instant tornar a ésser engolides per ella, figures emboçades, que el reverend de Vadell observava de reüll, potser amb l’irracional pressentiment que podien ésser abrigalls buits, una abominació de la inexistència. El farolet, oscil·lant, creava entorn nostre una pausada i grotesca rotació de les ombres del vicari, meva, de l’ombrel·la. Espectral baldaquí en solitària, assossegada, sobrenatural processó. Més que no executar un ministeri per al més enllà, la tètrica presència del sacerdot semblava una lúgubre confirmació de l’inapel·lable“.