Ara mateix acabo d’arribar del Col·legi de Periodistes on es feia l’acte de reconeixement professional a Joaquim M. Puyal, a qui el degà, Josep Maria Huertas, ha lliurat el guardó “Ofici de periodista”. Com sempre que reflexiona públicament sobre la comunicació sentir al Puyal aquest migdia ha estat un nou estímul per als que ens dediquem al periodisme. Amb el també genial Quim Monzó, que s’ha encarregat de presentar l’homenatjat, han escenificat davant la flor i nata de la professió un diàleg gens improvisat que havien cuinat prèviament per dotar-lo de la màxima força comunicativa però que han sabut transmetre com si fos espontani.
El propòsit del Puyal era el de sacsejar la consciència dels professionals, no per intentar imposar la seva veritat sinó per invitar a la reflexió personal i col·lectiva dels periodistes i futurs periodistes. Per això ha començat amb la lectura d’una declaració prèvia a l’enriquidora dialèctica amb Monzó. Un text que em serveix per avançar-me un dia i adherir-me ja avui a la iniciativa del company i compatrici blocaire, David Figueres, amb motiu del dia de l’escriptor empresonat i per reivindicar la llibertat d’expressió tot recordant l’exemple de la periodista russa assassinada recentment, Anna Politkóvskaia.
La declaració del Puyal es titula “L’ofici, amenaçat” i diu el següent:
“L’ofici de periodista és un ofici amenaçat. Pels interessos de la propietat que, si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a una comercialitat desproporcionada. També pels interessos dels poderosos (que tenen periodistes que, de vegades, deixem que ens facin la feina dels periodistes) quan ens furten la condició de seleccionadors i d’avaladors dels continguts. El màxim damnificat d’aquesta tenalla d’interessos és el receptor.
La pèrdua de pes de la figura professional del periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia, lliure (més o menys), exigent, rigorós i incòmode que vetlla -abans que per cap altre- pels interessos del receptor, pot ser irreperable si el conjunt de la professió no hi fa front (exigint-nos responsabilitats i protegint-nos). Si ens deixem trepitjar el terreny i permetem la progressiva debilitació del nostre segment professional (imprescindible en un sistema de comunicacions fiables) haurem de renunciar, també, a l’aspiració de consolidar plantejaments democràtics (més o menys) per al conjunt de les nostres societats”.
Tota una declaració de principis que apel·la al sentit de responsabilitat dels professionals per no abandonar mai la curiositat, la mirada pròpia, l’exigència, el rigor i el compromís. Puyal troba que el fet que el prime time dels principals canals de televisió s’hagi banalitzat totalment condemna els consumidors a la ignorància i aposta per utilitzar la televisió per elevar el nivell de la gran massa. Ha criticat que la substància s’hagi substituït per la gracieta fàcil a tothora. Ha parlat de la perversió del sistema que fa que els famosos mediàtics intranscendents (FMI) intentin incidir socialment sense haver fet res abans que els atorgui una posició autoritzada per fer-ho. Entre altres coses ha apel·lat a la importància que els consells de redacció pesin com a mínim igual que els consells d’administració de les empreses del sector utilitzant aquesta metàfora: “igual que en un quiròfan mana el cirurgià i no el ministre de sanitat; en una redacció ha de manar el periodista”.
Després d’entrevistar-lo el pare Batllori em va comentar que l’havia sorprès que un periodista tan jove li formulés aquelles preguntes: “Els periodistes solen ser molt més superficials i els teus àmbits d’interès semblen més propers a la filosofia”. Un elogi, que encara que més pel dèmerit aliè que no pas pel mèrit propi, em va esperonar com avui ho han fet les reflexions del Puyal. I és que a vegades un té la sensació de sentir-se molt sol a l’entorn d’uns principis i en veure com molts professionals no tenen ni la més mínima curiositat ni interès per allò del que parlen i són molt poc o gens exigents. Avui m’he sentit reconfortat i tinc més clar que vull continuar perseverant, dia a dia, per exercir aquest ofici de la millor manera possible.
Per cert, que ara que tornen a circular travesses de noms sobre qui portarà les regnes de la CCRTV, estaria bé que s’esmenés l’error del 2003 i aquest cop algú sí que li proposi al mestre Puyal assumir el repte. O és que potser hi ha alguna altra figura que generi més unanimitats dins i fora del gremi?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!