El Campanaret

Un bloc de Gerard Gort

14 de setembre de 2008
Sense categoria
0 comentaris

Figuració de l’imaginari

Text que he escrit per al catàleg de l’exposició Figuració de l’imaginari. A l’entorn de Pat Andrea que acull la Galeria Víctor Saavedra (Enric Granados, 97) de Barcelona i que reuneix obres d’artistes de diverses nacionalitats però tots establerts a París. La majoria exposen per primera vegada a Catalunya. La fotografia correspon a una de les obres més impactants de la mostra. De l’iranià Ghassem Hadjizadeh es titula I love NY, amb una clara referència als atemptats de l’11-S. L’exposició es pot visitar encara fins al 27 de setembre i obre una temporada de tardor-hivern que promet. I és que les pròximes exposicions programades a la galeria són dues mostres individuals de Pat Andrea i Fina Oliver.

“Víctor Saavedra aixopluga, sota un mateix sostre, l’obra d’Adrien Vermont, Axel Pahlavi, Brann Renaud, Cristina Ruiz Guinazu, Ghassem Hadjizadeh, Jean Philippe Paty, Leopold Rabus, Mateo Andrea, Nazanin Pouyandeh, Orion Papleka, Simon Pasieka, Tassos Missouras i Xiang Shi. De geografies físiques i socials allunyades, tots es van deixar seduir un dia per la màgia de París, en una demostració de l’atracció que manté aquest escenari de les grans avantguardes pictòriques en altres temps, i comparteixen algun lligam o altre amb Pat Andrea. Diria que tots de caire amorós. Ja que l’amor es manifesta aquí en les seves més diverses cares: en el terreny amatori, en el filial, en el del mestratge en el deixeble, en el de l’amistat.

Cada artista té personalitat pròpia i desplega estètiques i relats ben diferenciats, genuïns. No podia ser d’altra manera tractant-se de narradors d’universos personals. No obstant això, podríem parlar d’un imaginari col·lectiu que els vincula també a través de les seves obres. Pat Andrea, present aquí amb un únic treball que invita a la reflexió a l’entorn de la dialèctica home-natura, esdevé referent de tots ells. La seva influència aflora amb nitidesa en alguns casos; en altres, de manera gairebé imperceptible. No opten per la figuració per imitar la naturalesa ni les formes de la realitat tangible. La seva aposta és la de donar concreció a l’imaginari singular, el que resideix en l’àmbit més íntim, tot partint d’imatges identificables de les quals se serveixen per posar a l’abast dels altres la complexitat del seu món interior. Les obres apel·len al tedi i a la passió, a la llum i a les tenebres, a l’agonia i a l’estat pletòric, als espectres i als déus. Narrar l’inenarrable només és possible mitjançant l’art. Heus aquí el perquè de tal elecció.

La figuració de l’imaginari qüestiona els límits del que molts anomenen realitat, concepte erràtic que els que es resignen a una sola mirada del món i de l’existència utilitzen de manera maldestra per traçar fronteres, per contraposar la realitat a la ficció, al somni, a les veritats ignotes. No són potser reals les imatges de les coses reflectides en la nostra ànima? No posseeixen una realitat pregona i inquietant? És que potser algú somia allò que no li importa? No vivim també en els nostres somnis? Tot dorm en les pedres fins que els corrents impetuosos del nostre jo més ocult ho inunden tot i se les emporten torrent avall.

D’infant la realitat em semblava un pacte estúpid dels adults. Des d’aleshores ha anat creixent en mi el desig ardent d’embruixar-la, de transformar-la, d’elevar-la. En això em sento molt proper als autors aquí reunits. Les seves obres són com somnis dins d’altres somnis. Trobem pintures que ens suggereixen una melodia, que són música. Altres evoquen silenci. Hi ha turment i també ironia i humor mentre que algunes mirades que ens fiten no només ens inspeccionen, ens exploren i ens interroguen. També volen comunicar-nos missatges intransferibles, a cada espectador ni pertoca un. El visitant és captivat en una creixent fantasia en què l’inconscient es presenta en el seu aspecte poètic. L’inconscient és la matriu, el fonament de l’art. Aprofundir-hi, confraternitzar-hi, o fer-lo resplendir com en aquesta exposició, ens aproxima a la globalitat. Perquè la realitat és un tot, mai no pot ser esbiaixada sinó polièdrica, ha de contenir tant allò viscut en èxtasi com quan es toca de peus a terra. És per aquesta raó que la millor manera d’admirar aquestes pintures és amb ulls color d’abisme.

Provinents dels indrets més diversos (l’Iran, Alemanya, Suïssa, Albània, Grècia, la Xina o l’Argentina), uns i altres van desembarcar un dia a París, on van tenir la fortuna de creuar-se o de topar-se amb Pat Andrea. Aquesta trobada causal o fortuïta ha fet possible el desembarcament a un nou port. Barcelona exerceix ara d’imant com en el seu dia va fer-ho la torre gris”.

L’article de l’Oriol Malló portarà cua
03.07.2005 | 1.39
A Sense categoria
Pelai Puig Alosa
22.01.2009 | 1.04
A Sense categoria
Vota independència, vota Reagrupament
14.11.2010 | 10.50
A Sense categoria

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.