El Campanaret

Cada artista té personalitat pròpia i desplega estètiques i relats ben diferenciats, genuïns. No podia ser d’altra manera tractant-se de narradors d’universos personals. No obstant això, podríem parlar d’un imaginari col·lectiu que els vincula també a través de les seves obres. Pat Andrea, present aquí amb un únic treball que invita a la reflexió a l’entorn de la dialèctica home-natura, esdevé referent de tots ells. La seva influència aflora amb nitidesa en alguns casos; en altres, de manera gairebé imperceptible. No opten per la figuració per imitar la naturalesa ni les formes de la realitat tangible. La seva aposta és la de donar concreció a l’imaginari singular, el que resideix en l’àmbit més íntim, tot partint d’imatges identificables de les quals se serveixen per posar a l’abast dels altres la complexitat del seu món interior. Les obres apel·len al tedi i a la passió, a la llum i a les tenebres, a l’agonia i a l’estat pletòric, als espectres i als déus. Narrar l’inenarrable només és possible mitjançant l’art. Heus aquí el perquè de tal elecció.

La figuració de l’imaginari qüestiona els límits del que molts anomenen realitat, concepte erràtic que els que es resignen a una sola mirada del món i de l’existència utilitzen de manera maldestra per traçar fronteres, per contraposar la realitat a la ficció, al somni, a les veritats ignotes. No són potser reals les imatges de les coses reflectides en la nostra ànima? No posseeixen una realitat pregona i inquietant? És que potser algú somia allò que no li importa? No vivim també en els nostres somnis? Tot dorm en les pedres fins que els corrents impetuosos del nostre jo més ocult ho inunden tot i se les emporten torrent avall.

D’infant la realitat em semblava un pacte estúpid dels adults. Des d’aleshores ha anat creixent en mi el desig ardent d’embruixar-la, de transformar-la, d’elevar-la. En això em sento molt proper als autors aquí reunits. Les seves obres són com somnis dins d’altres somnis. Trobem pintures que ens suggereixen una melodia, que són música. Altres evoquen silenci. Hi ha turment i també ironia i humor mentre que algunes mirades que ens fiten no només ens inspeccionen, ens exploren i ens interroguen. També volen comunicar-nos missatges intransferibles, a cada espectador ni pertoca un. El visitant és captivat en una creixent fantasia en què l’inconscient es presenta en el seu aspecte poètic. L’inconscient és la matriu, el fonament de l’art. Aprofundir-hi, confraternitzar-hi, o fer-lo resplendir com en aquesta exposició, ens aproxima a la globalitat. Perquè la realitat és un tot, mai no pot ser esbiaixada sinó polièdrica, ha de contenir tant allò viscut en èxtasi com quan es toca de peus a terra. És per aquesta raó que la millor manera d’admirar aquestes pintures és amb ulls color d’abisme.