El Campanaret

En un moment de la pel·lícula “El coronel Macià”, de Josep Maria Forn, l’Abel Folk, que interpreta el paper de l’aleshores militar de l’exèrcit espanyol, apareix llegint un text de Joan Maragall que apel·la a la unitat dels patriotes de les més diverses ideologies i tradicions perquè sempre guanyi Catalunya. Localitzat l’article, que es va publicar amb el títol de “L’alçament” a “La Veu de Catalunya” el 13 d’abril del 1907, n’he volgut reproduir alguns fragments per la seva força i perquè algunes de les idees que Maragall hi defensa tenen plena vigència cent anys després:

“(…) Solidaritat! Aquesta paraula inventada Déu sap com i després tan arrossegada pels diaris i tan mal parlada pels que no sabien o no volien entendre-la, ara ha pres el secret a l’ànima. I quan una paraula pren son veritable sentit, el popular, quan se torna viva, llavors és quan obra la potència creadora del verb, el fiat diví, i no hi ha potència humana que l’aturi. (…)”

“(…) Suposem que un candidat centralista hagi dit: si no gano por los votos, ganaré por los máusers. Ai! Malaurat! Quina paraula que un poble hagi fet santa ha sigut mai aturada pels màusers? Els màusers foraden parets, foraden homes, maten homes; però, on has vist mai que una bala de fusell mati una paraula? Al contrari; les paraules ne viuen d’això; i en prenen un increment; la sang vessada els dóna una realitat, que pobre d’aquell que s’hi trobi davant d’una paraula ensagnada! Malaurat aquell que té tan mort el sentit que li calgui sang per a entendre una paraula!”

“Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes. No has sentit dir mai allò de “Si tal cosa succeís fins les pedres s’alçarien”? Doncs ara som en això: que les pedres s’alcen; que cada home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits ni res més sobre d’ella que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà o carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric d’una millor manera que abans: de l’única manera en què un home pot ésser ben bé lo que sia: això és, en conformitat a la naturalesa que la terra mateixa li donava”.

“(…) Els partits catalans dividits en la lluita de les idees polítiques serien vençuts fàcilment per la corrupció forastera compacta en mans dels caciques. I heus aquí la necessitat de la unió, de l’avinença del contuberni, del montón. Sant contuberni el de tots els amors d’una terra! Sagrat montón el de tots els fills d’una mare! Sols d’aquests montons surten les grans gestes històriques, les fortes afirmacions nacionals, les guerres d’independència o reconquista més glorioses, les croades de tota mena i, sobretot, les resurreccions dels pobles. I trist del fill de mare que no hi sia llavores en el seu montón!
No és un montón, senyor Maura, amb la companyia. Que no ho veu? És un alçament…”